Publicitat
Publicitat

"Pax germanica"

"Prestaràs a moltes nacions i no els hauràs de manllevar res. Dominaràs moltes nacions i elles no et dominaran" (Deuteronomi, 15:6).

Fins ara havíem viscut sota el mira tge que a la Unió Europea no li calia director: era un club on els petits i els grans, els seriosos i els troneres tenien veu i vot. Un model més propi del Paradís que de la Terra. No és que el sistema funcionés bé: el model europeu, del qual els funcionaris comunitaris parlen ara amb nostàlgia, havia donat prou mostres de disfuncionalitat per justificar diversos intents -sempre boicotejats per un o altre - de millora.

Com en tants altres camps, sembla que la crisi econòmica resoldrà aquest assumpte de cop, i que a partir d'ara el model s'assemblarà més al que ha estat habitual en els processos d'unificació a Europa: Espanya va ser unificada i liderada per Castella, el Regne Unit per Anglaterra, Itàlia per Saboia, Alemanya per Prússia, etc.

Dins d'Europa, la nació predestinada a liderar la unificació és Alemanya: és la més poblada, la més rica i la que ocupa una posició geogràfica més central. Però, malgrat la seva importància, no són aquests els factors que determinen el seu paper en la futura Europa.

El primer factor és la solidesa del sistema polític alemany: els grans partits són capaços de trobar acords en les grans qüestions d'estat, fins al punt de compartir govern quan les circumstàncies ho exigeixen. Deixant de banda la patologia italiana (amb un líder perseguit per la justícia) i l'espanyola (on el principal partit de l'oposició és incapaç de donar suport a un pla que eviti el col·lapse del deute públic), fins i tot països com França o Bèlgica presenten sistemes polítics fràgils.

El segon factor és el financer: a la Unió hi ha un gran creditor, Alemanya, i molts deutors: el Regne Unit, Espanya, Portugal, Grècia, Itàlia, Irlanda, etc.

Fins ara, dominada pel sentiment de culpa, Alemanya havia rebutjat reiteradament liderar Europa. Ha estat disposada a pagar sense manar, i segurament hauria preferit continuar com fins ara: treballant, exportant i estalviant mentre a Brussel·les uns funcionaris il·lustrats però mal governats per una assemblea d'estats cada cop més nombrosa i menys coherent garantien un espai econòmic obert i en pau.

Però ara les coses estan canviant: és Angela Merkel qui diu que es pot "rescatar" Grècia o Irlanda i què han de fer Grècia i Irlanda després del rescat. És ella qui dicta les normes que els països de l'euro hauran de complir vulguin o no. Amb gran desesperació dels britànics - que, no obstant això, s'ho miren des de l'aïllament de qui té una moneda pròpia - és Alemanya qui està reescrivint de facto el Tractat de la Unió.

Per què canvia ara l'actitud d'Alemanya? Perquè Alemanya té por del col·lapse financer. La memòria de l'Holocaust és important per entendre el capteniment d'Alemanya, però també ho és la memòria del col·lapse del marc, que va precedir la presa del poder pels nazis: els alemanys no deixaran que l'euro caigui víctima dels dèficits de països perifèrics. Pel que fa al seu sistema financer, els bancs alemanys han prestat massa diners i massa alegrement a aquests països, i ara és vital assegurar-ne el cobrament.

Que Grècia i Irlanda acabin impagant una part del seu deute comença a acceptar-se com una cosa inevitable, però qui no pot deixar de pagar de cap manera és Espanya, perquè el deute espanyol és massa gran.

Per tant, Espanya pagarà, i això tindrà múltiples conseqüències. Entre d'altres:

1. Els espanyols haurem de treballar més per menys. Espanya s'ha acostumat a gastar cada any un 10% més del que produeix fins a acumular un deute equivalent al 250% del seu PIB, i ho ha fet en un període de tipus d'interès extraordinàriament baixos. A partir d'ara, el deute ha de baixar i els tipus no seran tan favorables. Suposant que continuem treballant i produint com ara però que tornem cada any un 2% del que devem i que els tipus pugin 2 punts, disposarem d'un 20% menys cada any: un canvi brutal que només podríem absorbir si poséssim a treballar els aturats.

2. El PP apujarà impostos. Si el PP vota la bonificació de l'impost de successions català, serà la darrera vegada en molt de temps que el veurem fer una cosa similar. Després de les eleccions municipals i centrals, un cop governi, es veurà obligat a remar en direcció contrària.

3. Els bancs espanyols tornaran a ser molt rendibles. Cal que ho siguin per poder tornar el que deuen als bancs alemanys. Com sap qualsevol empresari, per fer que un negoci esdevingui un bon negoci cal limitar-ne la competència. Un cop la concentració del sistema bancari espanyol les hagi reduït dràsticament, les entitats tornaran a ser una màquina de fer diners per pagar la reestructuració (el personal que es disposen a prejubilar) i tornar els deutes.

Ens esperen temps durs; esperem que serem capaços d'aprofitar les oportunitats que dóna el fet que algú seriós hagi pres el timó.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT