'Pecunia olet'

Estic emocionat... de debò. No m'ho crec… Gràcies! Gràcies a tots! Heu fet que la terra catalana sigui a partir d'aquest dia encara més meva. Mai no ho hauria imaginat.

No puc retenir les llàgrimes a l'hora de recordar-ho. Ja han passat uns quants dies i jo cada matí obro de nou la pàgina d'internet on es publica el discurs íntegre i torno a emocionar-me.

Dues paraules màgiques: objecció fiscal. Em sento com a casa. Jo, de petit al Vèneto (al nord-est d'Itàlia), les he sentit ressonar moltes vegades, en moments diferents.

Recordo un dinar de Nadal amb la família de la meva mare. Érem 13, el número de la mala sort (efectivament, el meu avi es va morir al cap d'un any), i era l'època de la decadència de la Democràcia Cristiana. Una decadenza molt lenta, com la de l'Imperi Romà, que va durar dos-cents anys (sense comptar l'Imperi d'Orient!). Va ser durant el dinar de què estic parlant quan, per primera vegada, vaig sentir associada la paraula objecció a l'àmbit fiscal.

Era l'època de l'objecció de consciència practicada per part dels joves que no volien fer el servei militar. Podien, en canvi, fer un treball social, d'alta volada: normalment, canviar paper higiènic als ajuntaments. Doncs, aquella primera vegada, aquestes dues paraules van ser pronunciades amb por, com si es tractés d'una reunió clandestina. Cap vergonya, de totes maneres.

Estem parlant que, per als italians, no pagar els impostos mai no ha estat un pecat. Ens ho va ensenyar l'església quan va perdre lo Stato Pontificio , el territori que comprenia la Toscana, les Marques, el Laci i Úmbria i que va ser conquerit pels Savoia a la segona meitat del XIX. Per cert, la batalla conduïda pel general Francesco Cialdini va començar l'11 de setembre i el noi tenia mare i dona espanyoles.

Cal entendre que a partir dels bàrbars, que van acabar amb l'Imperi Romà, fins als alemanys de fa dos dies, tothom ha passat per Itàlia! Sense oblidar els napoleons, els catalans, els espanyols, els francesos, els austríacs, etc. No hi havia res més atractiu que trepitjar el jardí d'Europa! Esclar que els governants que es veien foragitats per part dels nous amos insistien en la no legitimitat del nou govern amb la consegüent justificació moral per part del poble per tal de no pagar impostos. Així ens hem malacostumat!

La petita o gran diferència amb la proclama d'Òmnium Cultural és que a Itàlia no existeix una institució que s'hi pugui comparar. I aquesta diferència és el més rellevant. És escollir entre la dignitat d'un poble i l'egoisme particular. És buscar un excusa per aconseguir uns guanys il·legítims o advocar per un mètode de rebel·lió civil provocada per l'exasperació d'anys i anys d'injustícia. I, amb la meva experiència mil·lenària d'italià, demano que no caiguem en l'error que s'ha apoderat de moltes generacions de petits empresaris al meu país: no busquem una raó mesquina per no pagar impostos. No malbaratem l'esforç del conjunt d'empreses i treballadors.

La crida d'Òmnium té un sentit que va mes enllà dels putos diners. Els diners no ho són tot. It's not the economy: it's Catalunya . Seria trist que ens haguéssim rebaixat (que estrany que ho digui un italià) a tractar la relació amb Espanya només en termes de diners. Quina llàstima. Els euros. Això no diferenciaria la nostra relació amb la dels grecs amb Alemanya (o viceversa!).

Molt millor és parlar de sensibilitats diferents, de danses que es ballen en cercle i amb les mans unides, i no de cara i enfrontats, de castells fets de persones que s'aixequen amb un nen al cim, de derrotes que tenen gust de victòries, d'un idioma que estima abans de ser estimat.

A Itàlia, això no hem estat capaços de fer-ho. Estem massa dividits i ens ha matat l'interès particular. L'hort, el campanile (campanar), el cotxe, l'iPhone.

Sisplau, no caiguem en la mesquinesa del balcó. Continuem junts en tot, i si hem de parlar d'impostos, hem d'oferir la nostra disponibilitat a pagar-ne més, però per uns ideals ben definits i, sobretot, justos.

P.S.: Ho sento, però algú ho havia de dir!