Publicitat
Publicitat

Pensàvem que era morta/Fum, fum, fum...

Pensàvem que era morta

Steve Jobs, Heribert Barrera, Seve Ballesteros, Elizabeth Taylor, el Lobo Diarte, Gaddafi, Santi Santamaria, Sócrates, Marco Simoncelli, Alfred Lucchetti, Bin Laden, Ángel Pedraza, Jorge Semprún, Peter Falk, Václav Havel, Josep Grau-Garriga, Amy Winehouse, Josep Termes, Roland Petit, Kim Jong-il, Joe Frazier… Sempre em passa el mateix. Quan els programes de televisió de resum de l'any arriben a l'apartat dels que s'han mort durant l'any, m'emociono. L'obituari del 2011 es tancarà amb la imatge de la Cheetah, la cèlebre mona del Tarzan que ens han dit que es va morir dissabte amb 80 anys. Tota la vida pensant-nos que es deia Xita i ha calgut que la palmés perquè aprenguéssim, fins i tot, com s'escrivia exactament el seu nom. Tot el que envolta, però, el decés d'aquest ximpanzé al Suncoast Primate Sanctuary de Palm Harbor, a Florida, té moltes llacunes de versemblança. D'entrada, que un primat en captiveri que té una esperança de vida que frega als 40 anys arribi als 80 és com si una persona arribés als 150. Esclar que té la prova d'aparèixer al llibre Guinness amb aquest rècord autentificat, al costat de la salsitxa més llarga del món o del senyor que més síndries ha rebentat amb el cap (abans de rebentar-se el seu). El que no s'ha demostrat, en canvi, és que de la quinzena de ximpanzés que sortien al costat del Tarzan i la Jane, precisament aquesta que portava des del 1960 en una residència, fos més protagonista o més autèntica que les altres. En qualsevol cas, la paradoxa és que ara que se n'ha anat -eufemisme a abolir- hem descobert que era viu un animal que tots ens pensàvem que era mort. Esclar que això també pot passar, i és molt més greu, amb un pacient de l'Hospital Moisès Broggi. Mai res no es pot donar per fet.

Fum, fum, fum…

Urdangarin ja està imputat per quatre delictes pel cas Palma Arena. Potser sí que tots som iguals davant la llei però, a l'hora de marcar el calendari, no ho sembla. Les imputacions al gendre del rei arriben tot just vint-i-quatre hores després que, per primera vegada, la casa reial expliqui com gasta la seva assignació anual de 8,4 milions d'euros. Potser sí que ens hem de creure el sopar de duro que el rei feia quatre anys que volia revelar aquests números, però desvelar-ho, casualment, a la vigília de la gran empastifada borbònica és una tàctica que, de tan potinera, fins i tot fa riure. I més encara si, com calculava ahir l'ARA, el cost de la monarquia podria multiplicar per cinc el que ara ens han explicat en aquesta cortina de fum oportunista. El seu sou de 292.752 euros ha servit per titular, a la premsa amiga, que el salari de Joan Carles I és 2,6 vegades menor que el de la reina holandesa i 4,4 inferior al de la reina de Dinamarca. (Deu ser l'única feina en què les dones cobren més que els homes.) Hem sabut, també, que per 19 cèntims d'euro per càpita tenim un rei low cost . Fins i tot hem llegit que, segons en quins països, les repúbliques encara surten més cares.

Una de les primeres vegades que el rei va ser al Palau Blaugrana per veure jugar Urdangarin, un aficionat que jo tenia molt a la vora es va aixecar de la cadira, aprofitant el silenci d'un temps mort, i va cridar mirant al monarca: "Vividor". El públic el va aplaudir en la mateixa mesura que la família de l'aficionat s'avergonyia i el feia tornar a seure. Avui aquell aficionat deu estar compungit. Ell que volia dir una cosa feridora, resulta que estava cometent una injustícia amb un pobre home que ens acabarà per fotre pena. Que li muntin una telemarató, home, perquè recapti alguna cosa.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT