Perdona, perdona, perdona?

Jo també et buscava per la botiga. Tothom et buscava per aquella botiga, perquè tothom et volia preguntar on eren els aparells que compten els passos que fas en un dia o els GPS en català o un videojoc. Duies una armilla verda (et distingia dels clients, però no gaire) i un pin a la solapa amb el teu nom. Mentre ensenyaves un cronòmetre per córrer a una dona et va interrompre un senyor per preguntar-te pel llibre de com fer pa del forner Barriga. Et va interrompre perquè no podia anar-vos seguint a tu i la senyora del cronòmetre pels passadissos, fins que acabessis. I no podia esperar-se en un racó, perquè tothom et volia preguntar coses i tothom t’assaltava, des d’un cantó, des d’un altre, pels passadissos angostos, com bandolers civilitzats però implacables. Ningú tenia temps ni orientació per aturar-se un moment i buscar tot sol la secció que li convenia. Et necessitaven a tu, perquè tenien ganes de marxar corrents amb el botí per deixar-te allà, exposat a tots els altres àvids que arribaven. Volien anar ben ràpid a la cua de les caixes per poder-se discutir amb les parelles. Llavors et vaig assaltar jo. Jo volia un aparell el nom del qual duia apuntat al mòbil. Mentre anàvem a buscar-lo, desenes de mans de zombies provaven d’arrabassar-te’m. La paraula no era “Cervell”, com diuen els zombis, sinó “Perdona?” Perdona, perdona, perdona... I tu, amb un somriure, indicaves on eren els paquets per fer cupcakes o el prestatge dels auriculars mentre jo et seguia, possessiva. “Perdona”? Sí, perdona...! Et vaig mirar els cabells, pentinats cap endavant amb eixugador. I van ser els teus cabells que em van fer veure amb claredat la teva vida lluny d’allà. Una vida complexa i trafegosa, amb bromes privades, rebuts de la llum massa cars i gent a qui abraçar. Avui potser també desemboliques regals. Demà segur que ja no tens feina, s’ha acabat la campanya de Nadal. Vas ser molt amable.