Perdre el diàleg

Estava pensant que el fet de discutir, parlar o dialogar quan saps que el teu interlocutor no canviarà d’opinió no tan sols és absurd sinó que, a més, s’està convertint en una pràctica estesa. Quan es perd l’esperança no tant de convèncer com d’acostar-se, no d’imposar-se sinó d’escoltar, no de guanyar però sí de sentir, es perd alguna cosa més que un simple debat. Hi ha un art, el del bon fer en el parlar, que també hauria d’existir en l’escoltar. En aquest sentit, voldria recordar tres fets que han tingut lloc aquests dies.

1. Parlar de criteris objectius sempre es fa difícil quan hi ha implicades qüestions que ens afecten profundament, i la llengua n’és un cas especialment paradigmàtic. Així que, sense entrar en un ampli preàmbul, a hores d’ara ja conegut per a tothom, m’atreviria a dir que és difícil evitar que un catalanoparlant no senti que la seva llengua està amenaçada i que no comprengui com és que aquest criteri no és àmpliament compartit, quan d’altra banda és una veritat empíricament demostrada. De la mateixa manera que un castellanoparlant no podrà entendre que es restringeixi l’ús de la seva llengua en el seu propi territori, quan a més resulta que la fan servir la meitat dels seus habitants. I és que aquí es contraposen dos criteris difícils d’harmonitzar, el de territori i el de persona.

Més enllà d’altres consideracions, el recent manifest Koiné defensa essencialment el concepte territori, amb la conseqüència del català com a única llengua del país i el bilingüisme com una anormalitat lingüística. Per això afirma: “Cal que tothom entengui que un dels grans problemes d’estat de la nova república, potser el més important, serà el problema lingüístic, perquè afecta la base mateixa de la cohesió social”. Per contra, el concepte persona defensa que aquesta postura mai no ha format part del catalanisme hegemònic, ja que no té ni ha tingut el consens de la majoria de la població. Podríem discutir-ho eternament i sempre resultaria interessant, però el més important és que aquesta era una qüestió, si més no que jo recordi, de la qual en general es parlava i se sentia a parlar, però que mai no havia enfrontat seriosament els habitants de Catalunya i encara menys n’havia qüestionat la cohesió social.

2. Una notícia que ha passat més desapercebuda, però que no per això és simbòlicament menys important, és el nomenament del nou president de l’Audiència Provincial de Barcelona, Antonio Recio. A aquesta plaça també s’hi presentava la magistrada Àngels Vivas, i de tots dos calia valorar-ne el mèrit i la capacitat, tant en sentit abstracte com en qüestió d’experiència per al desenvolupament del càrrec. La magistrada ocupa el número 159 en l’escalafó de la carrera judicial, una dada important encara que no determinant; ell ocupa el lloc 1.359. Atenent les bases de la convocatòria, aquest era el primer mèrit a valorar. També hi havia altres conceptes, entre els quals l’experiència en càrrecs de gestió, un requisit essencial per exercir la presidència. En aquesta línia, destacava especialment la trajectòria de la magistrada. Però finalment la plaça es va atorgar al magistrat, com a conseqüència del vot conservador. Sens dubte, sembla que no haurien de prevaldre els criteris ideològics, i tampoc no s’hauria d’haver desaprofitat una bona ocasió per votar una magistrada competent i, amb això, compensar la profunda desigualtat que es dóna en els càrrecs judicials en matèria de gènere. Si hi afegim, a més, que Àngels Vivas va ser una dels 33 jutges que van firmar el manifest pel dret a decidir a Catalunya, els dubtes sobre el resultat de l’elecció s’accentuen inevitablement. La decisió del CGPJ no ha ajudat, en aquest cas, a la necessària transparència i normalització democràtica de les institucions. Penso, doncs, que encara ens queda molt camí per recórrer i que la justícia és un dels camps que necessiten una profunda revisió. I potser també valdria la pena recordar la cançó d’Amparo Ochoa quan deia: “ Mujer, si te han crecido las ideas, de ti van a decir cosas muy feas ”.

3. El tercer fet que volia destacar és que finalment tot sembla indicar que tindrem noves eleccions generals. En un article anterior m’hi havia expressat en contra, estava convençuda que al final s’imposaria la sensatesa i evitaríem una cosa absurda i incomprensible. Però un cop més (si no hi ha sorpreses d’última hora) sembla que els meus pronòstics en política van errats. Tornaran els discursos en les campanyes i molt em temo que parlaran, i molt!, i un cop més s’oblidaran del missatge del poble. En fi, que no saben, volen, poden escoltar.