Perdre una guerra guanyada
El final oficial de la guerra de l'Iraq és una admissió de derrota i recordarà amb duresa que en les guerres hi perden tots, fins i tot els vencedors. Des de la fundació de la Unió, les guerres dels Estats Units presenten una constant històrica, i és que en poques ocasions han proclamat una victòria neta. Només en la Guerra de Secessió i en l'anihilació de l'Eix a Europa i Àsia.
Encara que Corea podria haver ocupat un lloc privilegiat en aquesta història, el mèrit d'haver liderat la coalició de les Nacions Unides va quedar difuminat per la divisió de la península. El mateix pot dir-se de la Primera Guerra Mundial, ja que l'armistici va privar els nord-americans d'una glorificació plena. Abans, la invasió i captura de gran part del territori mexicà segons la doctrina del destí manifest i la -romànticament anomenada- Spanish-American War a Cuba ja havien quedat com a causants de vergonya, de ressentiment i d'un antiimperialisme que seria reforçat per invasions i ocupacions a la resta del Carib i Centreamèrica.
D'entre tots els conflictes, el Vietnam és la derrota per excel·lència. La xifra de més de 50.000 morts nord-americans es multiplicà amb dimensions de vertigen en les baixes civils; ara, però, es pot adduir que la retirada de l'Iraq es fa a costa de més de 4.000 soldats morts i entre 100.000 i 200.000 civils. Impossible quantificar les baixes nord-americanes per malalties cròniques, infeccions i seqüeles psíquiques dels soldats.
Però la hipocresia accepta que els cadàvers de soldats siguin traslladats a les seves sepultures pràcticament d'incògnit i en taüts amb prou feines coberts per una bandera que es lliurarà als familiars en actes sense publicitar. És el preu que els ciutadans dels Estats Units estan disposats a pagar pel manteniment d'unes forces armades professionals i enterament voluntàries, forces a les quals s'agraeixen els serveis prestats com si fossin empleats municipals propers a la jubilació. Així doncs, s'entén per què ningú protesta pel dèficit que amenaça d'hipotecar el futur de dues generacions. Darrere queda el desastre dels atemptats diaris al territori iraquià abandonat al control de les diverses faccions. "Ja t'ho vaig dir", s'addueix amb suficiència i hipocresia, però en realitat molts ciutadans van abstenir-se vergonyosament tant davant el rumb que la Casa Blanca va donar a la reacció a l'11-S com en la reelecció de George W. Bush. El país, aleshores, va quedar paralitzat per la por de semblar antipatriòtic si s'analitzava críticament la irresponsable "missió civilitzadora" engegada per la maquinària militar dels Estats Units.
En aquell moment, encara sota l'aurèola de Pearl Harbor, els nord-americans es van deixar enganyar sobre l'existència de les armes de destrucció massiva. I Bush va seguir enlluernat per les consignes de la seva assessora CondiRice, que li va vendre la noció d'aprofitar una oportunitat única en la història -en una segona versió del triomf al final de la Guerra Freda- per establir un control sòlid en aquesta zona tan important. En rigor, l'estratègia es redueix al màrqueting dels pous petrolífers.
Ara, lamentablement, els mateixos que llavors no van fer oposició somriuran satisfets d'haver-se adonat d'això. Segons aquesta lògica perversa, la millor manera de mantenir l'estabilitat en algunes zones del planeta és permetre que els autòcrates segueixin controlant el seu vedat i deixar de banda l'idealisme de Woodrow Wilson -imposar l'evangeli dels Estats Units, concentrat en la lliure determinació-. Paradoxalment, Bush es va equivocar i hauria d'haver actuat com el seu pare, que va frenar la carrera cap a Bagdad quan la guerra de Kuwait ja estava guanyada.
És tràgic acceptar ara que a pobles com l'Iraq, que no són estats nació, no se'ls pot deixar sols. Després d'una ració de democràcia imposada tot torna a la violència, a l'odi tribal, al rebuig d'aquests valors que anomenem occidentals i a la ingerència dels veïns (l'Iran) a la recerca d'oportunitats. Però sospesant les diverses alternatives i el cost, la propera vegada caldrà deixar aquests desgraciats països com estaven. Aquesta lògica s'estendria a l'Egipte de Mubàrak i a la Líbia de Gaddafi.
