Publicitat
Publicitat

PARLEM-NE

Pere (Navarro) i el llop

Una cosa és que quelcom sigui previsible i l'altra que efectivament passi. La mort del general Franco -" el hecho biológico inevitable "- va rondar com un fantasma per l'Espanya del 1975 durant mesos, però el 20-N va ser una jornada històrica, de llàgrimes per a uns i xampany per al meu pare. Sí, aleshores les coses anaven així de carregades. Estem parlant d'una dictadura.

Ara és diferent. La reacció d'Alfredo Pérez Rubalcaba a l'estat propi de Mas també era previsible, però encara que no hagi portat ni llàgrimes ni cava, no per això deixa de ser un fet cabdal. Importantíssim. L'esquerra espanyola gira l'esquena a la Catalunya majoritària i, atenció!, també a la dels seus coreligionaris, que supliquen algun gest per evitar el trencament amb Espanya. Diumenge, el líder del PSOE no només va donar un norotund al gir independentista de la política catalana, secundat a la Diada per un milió i mig de persones al carrer, sinó que va ignorar la desesperada petició del PSC de comprometre's a fer possible un estat federal de debò. A Gavà, davant la cúpula socialista catalana, ni va esmentar la paraula talismà: fe-de-ra-lis-me . No entra en la seva agenda. Ara no toca.

Pere Navarro ho té complicat. El PSOE el deixa sol davant el perill i, el que és pitjor, el deixa al costat de l'Espanya autonòmica que el PP vol recentralitzar. Ja em direu què pot fer, el pobre Pere! Per molt que es posi a cridar "Que ve el llop de la independència", el poble, escamat, no li farà cas, perquè la independència ja no fa por. El que fa por és la ferotge dependència que fa anys que es cruspeix Catalunya a bocinets.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT