Però per què ploreu?

Dimecres a la nit TVE va estrenar una nova edició de MasterChef, el concurs de cuina on cada vegada hi ha menys gastronomia i més comèdia. El primer dia de programa feien la selecció definitiva de participants i els anàvem coneixent un per un. Una de les candidates era l’Andreína, una noia veneçolana de cos exuberant. Realització ja es va encarregar que ens hi fixéssim amb una panoràmica que la repassava del cul fins a les tetes així que va entrar al plató del programa. Poc després el xef Jordi Cruz li feia notar que la seva cara li era familiar. «Es que fui portada del ‘Interviú’», deia ella amb coqueteria. Els dos xefs masculins aleshores representaven el teatret de buscar la portada de la revista al mòbil i li feien brometes sobre el seu aspecte: “¡Cómo te sienta la alimentación, Andreína!”, li deia Pepe Rodríguez.

Una altra senyora que explicava que “mi marido no quiere que venga al programa” va plorar quan li van criticar el plat. “Es que yo pasé hambre de pequeña y no puedo ver el plato vacío”, es justificava mentre se li trencava la veu i es posava a plorar. Amb indulgència la van seleccionar per concursar però abans, i entre bromes, van trucar al seu marit “para ver si la deja continuar en el programa”. La dona plorava altra vegada, aquest cop d’alegria.

No va ser l’única que va plorar. I aquest és el fet més rellevant del programa. Al final resultava preocupant l’elevat percentatge de dones que van plorar durant l’emissió del concurs. A cap home li van caure les llàgrimes però en canvi moltes d’elles acabaven parlant i eixugant-se els ulls amb un mocador. Que durant un espai televisiu de dues hores vegis plorar set o vuit dones diferents és excessiu. Ploraven si la crítica del seu plat no era satisfactòria, ploraven si les eliminaven, ploraven si les seleccionaven i ploraven quan recordaven circumstàncies personals que les havien portat fins allà. L’explotació mediàtica de les emocions en aquest tipus de concursos és molt important. Consideren que és un factor clau per empatitzar amb l’espectador. Però el resultat transmet una imatge molt fràgil i inestable de les dones. Haver de veure dones que ploren perquè no se’ls hi lliga la salsa, o se’ls hi crema el sofregit, o no els hi funciona la batedora, o els hi diuen que el peix ha quedat cru pot arribar a fer sortir de polleguera. Els talent shows porten al límit l’espectacle de les emocions a costa d’exhibir tantes llàgrimes que reforcen uns estereotips molt dramàtics de la feminitat.