Publicitat
Publicitat

Però, senyoreta, on es parla el Català?

Els alumnes xinesos d'una escola del barri de la Salut de Badalona pregunten a la mestra -sense ni un bri d'ironia-: "On es parla el català?" Els és difícil entendre, tot i acceptar-ho estoicament, que el primer que els ensenyen a l'aula d'acollida sigui una llengua que no senten mai.

I és que radiografiem la salut del català preguntant a la gent què saben i què parlen. Poques vegades s'ha fet un estudi que reflecteixi l'ús real espontani, no condicionat per uns enquestadors que, encara que no se n'adonin, fan que l'enquestat respongui el que creu que s'espera d'ell.

Si a això hi sumem que als diferents govern no els ha convingut mai admetre el retrocés del català, ja tenim l'explicació de per què unes dades institucionals relativament positives sobre la salut de la llengua xoquen amb la percepció que al carrer, entenent per carrer cèntriques vies urbanes, cada cop se sent menys català.

Josep M. Aymà, funcionari de Política Lingüística des de l'any 1981, ha sigut un testimoni privilegiat de com s'elaboraven les enquestes. Ell mateix n'ha fet milers. I ha volgut comprovar si la percepció de retrocés al carrer és una il·lusió producte del nostre proverbial catastrofisme o una realitat constatable. I ho ha fet partint d'una metodologia del tot diferent.

En lloc de fer enquestes telefòniques sense moure's d'un despatx, ha sortit al carrer, ha parat l'orella i ha pres notes. Del 1999 al 2010, ha fet milers d'observacions els mateixos dies de l'any, a les mateixes hores, en car rers cèntrics i transports públics. El seu estudi, El català, al carrer , l'ha publicat la UOC i es troba a les llibreries.

Aymà ha fet milers d'instantànies d'actes de parla totalment espontanis amb un objectiu modest: detectar l'evolució en el temps dels usos lingüístics en punts neuràlgics de Barcelona. No ha partit de cap hipòtesi: s'ha deixat sorprendre per les dades. Però les dades que ha trobat corroboren el que molts sospitàvem. El 1999 un 45% dels actes de parla escoltats eren en català i un 54,1% en castellà. L'any passat, la proporció era: 38,4% en català i 61,6% en castellà. El català ha perdut 7,5 punts en 11 anys.

En aquesta pèrdua hi ha influït molt l'anomenada nova immigració , però Aymà està convençut que el corrent de fons és independent d'aquestes sotragades demogràfiques. El que per ell explica que el castellà sigui cada dia més la lingua franca dels espais públics urbans és un còctel fatal: l'increment lent però incessant de població nouvinguda que, d'entrada, parla en castellà, i l'hàbit de passar-se al castellà dels catalanoparlants en els contactes inicials amb desconeguts.

Aymà creu fermament que l'únic que pot invertir el procés és canviar aquest hàbit. Un hàbit que pateixen més que ningú aquells immigrants que, havent après català a les aules, es troben que al carrer no el poden practicar amb ningú, sobretot si el seu físic revela l'origen forà. Ignorant el seu esforç, el catalans els parlen sempre en castellà, fins al punt que poden tenir la sensació que no els volem acceptar en la nostra comunitat lingüística.

És una percepció comprensible però equivocada. La gran majoria ho fan per evitar el conflicte, per no vulnerar una norma social tàcita que diu que la comunicació entre dues persones s'ha d'iniciar en la llengua que totes dues entenen i parlen més bé. I és que els contactes inicials, els que no parteixen de la complicitat, busquen per tots el mitjans el terreny planer, perquè, etològicament, en els contactes inicials és on hi ha més perill de conflicte.

És cert que si ara tots els catalanoparlants, pels efectes d'una poció màgica, parléssim sempre en català -amb una sàvia barreja de flexibilitat i fermesa-, l'ús del català al carrer avançaria. És tan exacte com dir que si tots dediquéssim el temps que perdem en espais esportius i teleporqueria, a treballar i a formar-nos, sortiríem molt abans de la crisi.

I que ningú em malinterpreti, lluny del cinisme, animo tothom a parlar sempre en català, i a estudiar i treballar de valent. Cap canvi d'actitud en aquest sentit serà improductiu. Però crec, també, que perquè el català avanci i la crisi se superi, el factor decisiu no són les voluntats aïllades.

Per la mateixa raó no subscric les crítiques a l'expresident Montilla pel seu precari català. Que els Montilles del Baix Llobregat no parlin català o el parlin malament i els Montilles d'Osona el parlin sempre i perfectament, no ho explica cap heroica decisió personal, sinó la pressió ambiental. Emetre judicis morals del tipus "Jo si anés a un país miraria d'aprendre la seva llengua", no és només injust, és clarament erroni. Els dos Montilles -el del Baix Llobregat i el d'Osona- s'han limitat a fer el que també hauríem fet nosaltres: cedir a la pressió ambiental.

Del fet que aquesta pressió avui minvi en som responsables tots. Cada vegada que cedim la llengua, la fem minvar. L'esforç individual compta, és imprescindible. Però estic convençut que no és la suma de fermeses individuals sinó accions polítiques decidides les que poden desbancar el castellà com a llengua comuna i dominant dels territoris urbans. I que si un dia això s'aconseguís, mantindríem la llengua sense que calgués cap prèdica. Mentrestant, continuarà la vergonyosa cessió que impedeix a la vella i nova immigració practicar la llengua que els fem aprendre a l'escola.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT