Publicitat
Publicitat

Peronisme a la manera europea

Al meu país, l'Argentina, l'esquerra convencional gairebé no existeix: el lloc està ocupat pel peronisme, que és un enigma per als europeus, perquè malgrat les altes dosis de populisme manté una pàtina de seny que l'allunya del chavisme habitual a l'Amèrica Llatina. Però no és tan difícil. El peronisme és un populisme de manual, nascut als anys trenta a partir d'un fet històric: la política no anava més enllà de la classe mitjana. Ningú no parlava per als treballadors. Tot copiant models europeus -copiant el feixisme de Mussolini-, Perón, militar d'ofici, va transformar la incipient classe obrera en subjecte polític, i la va seduir amb la pluja de beneficis socials -començant per les vacances pagades!- que eren desconeguts en un país aleshores riquíssim. Va fer, doncs, justícia social i, de fet, el peronisme, oficialment, és el justicialismo .

Estalvio als lectors la història, malgrat que té un pes en la conversió del peronisme en, com m'agrada dir, religió. Més exactament en part de la identitat personal dels seguidors. Es neix peronista i s'és peronista tota la vida: depèn de l'adscripció familiar i, d'altra banda, els treballadors no tenen gaire més per triar. Quan s'arriba a aquest punt, la pràctica governamental comença a ser secundària. Que Carlos Menem fos un neoliberal que es va creure la fórmula mirífica -i colonial- del Consens de Washington no va canviar res. Ara mateix toca peronisme d'esquerres amb Cristina Kirshner. Doncs bé: la corrupció està tocant cotes màximes i a ningú li molesta, perquè està entès que, si governes per als pobres, tens dret a millorar el teu patrimoni. No hi ha res més corrupte -ni més ric- que la casta de dirigents sindicals, sense la qual el país no es mou ni endavant ni endarrere.

Què ho fa, que el peronisme sigui tan eficaç en la manipulació? Que continua ocupant-se dels treballadors d'una manera entenedora. És el discurs, i uns quants gestos, el que compta. I, tot s'ha de dir, que persegueix amb " saña tenaz ", com diu l'himne nacional, la premsa lliure. Manipular requereix també fer callar les veus crítiques (li poden preguntar al senyor Camps, de València). El peronisme diu el que la gent vol sentir, i en això assenta una tutela indeleble amb els seguidors i els modela el pensament, sense deixar de banda el ressentiment, que és un bon motor de la història. Per exemple, jo he sentit penjaments contra el nacionalisme català en persones d'ascendència espanyola, però aquest ressentiment no és encara part del discurs polític de l'esquerra convencional. Sí que ho és, i ens hauria de preocupar, el simplisme de "Vindrà la dreta i t'ho prendrà tot", que resumeix algunes campanyes electorals. Oi, senyor Zaragoza?

I ho dic per una raó: l'auge de l'extrema dreta a Europa és un fracàs de l'esquerra, que ha deixat massa forats descoberts. I no només això: que ha acostumat la gent senzilla a un discurs també senzill. El sistema de subvencionar a tort i a dret la societat, sense demanar a canvi cap responsabilitat ni cap esforç, ha derivat en una infantilització del personal, acostumat a rebre però no a solucionar-se els problemes propis. L'esquerra, doncs, s'ha limitat a fer la realitat més acollidora, però no pas a canviar-la, i per això l'invent ha petat. Això s'ha acompanyat del famós discurs bonista, que és part de la infantilització: quan estem davant d'un fet potencialment conflictiu, com ara la immigració, l'esquerra opta per fer pedagogia. No es pot parlar de la immigració en negatiu; la immigració és una riquesa i una oportunitat, ¿ho recorden? A mi m'han renyat per dir "immigrants" en comptes de "nouvinguts"!

Si a un públic infantilitzat políticament, acostumat a demanar i obtenir, se'l posa davant de situacions complicades i resulta que els líders parlen com si parlessin d'una altra cosa, el discurs contundent, injust i brutal de l'extrema dreta avança com una allau pendís avall. És un discurs simple, que va de dret al petit conflicte inevitable -un milió de persones pobres per força s'ha de notar- i l'amplifica fins a fer-lo metàfora absoluta. La resta és flamarada, que s'encén allà on hi ha matèria morta, és a dir, en el descrèdit de la política, vista com una retòrica buida al servei dels gestors, però desconnectada de la realitat. O de l'eficàcia. Ni la dreta ni l'esquerra convencionals solucionen l'angoixa d'un futur incert i de vides en davallada, i aleshores apareix l'il·luminat que promet solucions dràstiques i una nova manera de fer política. El contrari de la raó, que és el contrari del progrés, però és que del progrés ara mateix no se n'està ocupant ningú.

A casa nostra, l'extrema dreta hi té poc recorregut perquè, malgrat els intents del PP i del senyor Anglada per encendre fogueres, alguns alcaldes -de totes les sigles- s'han posat les piles i comencen a parlar des de la realitat. I perquè Catalunya és convivencial i els discursos extremats li repugnen: només cullen vots a les vores de la societat, les vores despenjades del tronc central. Però això no serà així sempre perquè, al capdavall, som Europa.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT