Si fóssim capaços d’imaginar la societat com un sòl estratificat, potser podríem observar l’existència d’una falla, amb un pla de ruptura perfectament definit. Una falla de les que es denominen d’encavalcament, en la qual una de les dues parts en un desplaçament cap a dalt tendeix a aixafar l’altra per convertir-se en una escorça superior, l’única terra visible i amb vida pròpia. Efectivament, en el món actual destaquen dues grans tendències: (1) el moviment del gran capital per crear superestructures fora de tot control democràtic tipus FMI, bancs centrals o tractats de lliure comerç internacional –l’escorça superior–, amb la finalitat de preservar els seus interessos, i (2), paral·lelament, el sorgir de moviments ciutadans en defensa de la llibertat pròpia. I, curiosament, no és l’explosió revolucionària la que porta la iniciativa, sinó que és el capital el que ha decidit sobrepassar les normes.
No obstant això, en el deixondir de la gent, espontàniament apareix la revolta en un i altre lloc: Seattle, Chiapas, Tian’anmen, Tahrir, Taksim, Occupy Wall Street, Sol… són part de la toponímia d’una revolució que no es concreta. Sembla que el temps engoleix cadascun dels moviments, que la seva efectivitat és nul·la i que no porten a resultats palpables. El sistema sempre s’ha entestat a ridiculitzar tot allò que no té un preu en el mercat, per això tendeix a desqualificar els moviments socials com a romanticisme idealista o com a terrorisme organitzat; quan de fet l’únic que està organitzat a escala mundial és el capital. Sense resultats, sembla, doncs, inevitable que aquesta crosta implacable aconsegueixi aixafar les altres capes, i que la tectònica política certifiqui el domini absolut del capital sobre la societat. Però no desesperem, les revoltes deixen empremta i obren l’esperança que la luxúria anorreadora del capital no sigui permanent.
Hi ha qui diu que un món nou no pot néixer en les escletxes del capitalisme, que aquest s’ha d’enderrocar des de fora; i altres pensen que l'única manera de canviar el sistema radicalment s’ha de fer des de la multiplicitat de moviments particulars que es produeixen dins el mateix sistema: que el canvi social no és cosa d’activistes, sinó el resultat de la transformació tot just visible de les activitats quotidianes de milions de persones. Debat realment interessant, però no és aquesta la qüestió que m’interessa abordar. Si he escollit l’exemple de la falla és perquè en tota falla sempre hi ha una superfície de fricció i en aquesta superfície és on apareix metafòricament l’estat i les institucions que l’integren, un lubricant que fa que la temperatura sigui suportable i el contacte entre classes distintes no esdevingui un cataclisme, i quan aquest manca, la ruptura és inevitable.
Per tant, parlant d’aquest àmbit de fricció, és a dir de l’entramat creat per garantir la llibertat, la igualtat i la solidaritat, al qual anomenem Estat, plantejar desocupar les institucions per canviar la situació seria un error, en aquest sentit estaria d’acord amb la tesi del canvi intersticial, però ocupar les institucions sense canviar l’statu quo, en el qual avui preval l’extrema desigualtat i l’autoritarisme de classe, seria un suïcidi. Tornant a la metàfora de la falla, el que pertoca és actuar de tal manera que el bloc que es pretén imposar caigui sobre un magma que l’engoleixi i el dilueixi i el transformi en un component més que impossibiliti la seva voluntat de dominació.
Aquest magma polític només té un component possible, que són tots i cada un dels vots que s’emeten, l’única força capaç de diluir, o capgirar, l’interès particular d’un sector social en favor de l’interès general. Algú podria pensar que aquest comportament és fer la farina tova; voldria creure que no és així, perquè la intransigència d’un vot en contra d’un privilegi o davant una injustícia és la daga més feridora que ningú mai podrà utilitzar. Però el vot és secret i s'emet segons la consciència de cadascú. Ara bé, el vot dels representants populars elegits no té la qualitat de secret, és públic i responsable. Convindria recordar que, a més, és personal, l’electe és dipositari exclusiu dels vots rebuts. Per tant, és sa i democràtic exigir la seva responsabilitat individual als representants elegits.
Exigir-los que siguin intransigents respecte a allò per la qual cosa els han votat o intransigents amb la seva convicció personal és un exercici de maduresa. En aquest sentit, per exemple, el vot clar a favor dels afectats per la hipoteca, a favor de l’afectat per l’estafa de les preferents, a favor de… són vots que conformen aquest magma sobre el qual el sistema financer, el capital, no trobarà terreny sòlid on assentar-se. La intransigència amb els principis és vital per crear una nova societat, i un diputat o un parlamentari –que per damunt de tot es deu a qui l’ha votat– hauria de tenir sempre present que ell és el personatge antagònic al membre d’un consell d’administració d’una empresa privada.
La gent no vota perquè els polítics practiquin el possibilisme –l'art del possible fa molt temps que va quedar enrere–, sinó perquè siguin intransigents amb els principis que diuen defensar –segurament els d’algun partit determinat. Els conservadors, com deia un tory anglès, reben el vot per defensar els interessos dels privilegiats. Només els polítics d’esquerres i els partits d’esquerres tenen el privilegi de la intransigència; més que mai convé fer-ne ús.
