Petita història d’en Pavel Fastfood
Abans d’embarcar, en Pavel va obligar que la dona, els tres nens, el mànager, l’entrenador i el massatgista s’esperessin un moment a la porta del bar. Necessitava una cervesa de les més grosses. O dues. El campió d’Europa dels pesos pesants -divuit victòries per KO, una derrota per punts i tres matxos nuls- se les prenia com l’aigua. Amb un ganxo amb la dreta en tenia prou per destrossar un gegant de cent vint quilos al primer assalt; els avions, en canvi, li feien molt de respecte. S’estimava més ingerir dos tancs de cervesa que resar. Algú li havia recomanat, en alguna ocasió, que mormolés una oració mentre l’avió corria per la pista abans d’enlairar-se. Però en Pavel va respondre amb les poques paraules que tenia. “A qui? A què?”
La bèstia de Praga no deixava que mai ningú arrossegués el seu equipatge. Amb una mà empenyia el carro amb les maletes de tota la família per l’enllustrada terminal de l’aeroport Václav Havel. Amb l’altra, agafava amb força la bossa dels guants i no permetia que ningú la toqués. No era superstició. Era la manera d’assegurar-se que no perdria el seu estri imprescindible per anar a la feina. Podia facturar-ho tot, menys el seu parell de guants blaus. En Pavel Fastfood -un reputat comentarista televisiu el va batejar així en adonar-se que els rivals li duraven molt poc- sempre volia dur els guants a sobre. Era un costum des que, a l’inici de la seva carrera, havia coincidit en un vol amb una orquestra. Aquell dia, el jove Pavel s’havia adonat que els músics no facturaven els seus instruments. Al contrari, el mestre de la viola de gamba pagava una butaca per al seu instrument, com si fos un passatger més. Ell al passadís, el mestre a la finestreta i la viola entre els dos. En Pavel no arribava a tant. Ja feia prou de pagar els bitllets d’avió i les habitacions d’hotel dels cinc de la família, els dos membres del seu equip i el mànager veneçolà, que, per a aquell dissabte, li havia organitzat un combat a Frankfurt. La vetllada seria a quinze assalts contra Angelo Casagrande, un esquerrà de garrotada seca, en un pavelló per a quinze mil espectadors. Ja al ring, a l’hora del combat, en Pavel no va tenir bones sensacions. Quan eren cara a cara, a no més d’un pam, es van mirar als ulls fixament. Va veure la ira en el blanc de l’iris del seu rival. L’Angelo, com si fos una amenaça, li va deixar anar el que no li havia deixat dit mai abans cap altre púgil. “En el nom del pare, del fill i de l’esperit sant”.
Què havia volgut dir? Qui era l’esperit sant? Va començar el combat i en Pavel no podia pensar en res més. Pegava i rebia, d’esma. Picava i encaixava, però no es podia centrar en el combat. Només esperava que sonés la campana per anar al seu racó i, assegut al tamboret, escopir el protector per preguntar-li al seu entrenador què coi era l’esperit sant. Al dong pertinent, en Pavel tornava a la lluita sense ni comptar els assalts. Acabat el combat, l’àrbitre va aixecar el puny de l’Angelo Casagrande, guanyador per punts. Després de la segona derrota de la seva carrera, en Pavel Fastfood va tornar cap a casa, amb el cap alt, els guants ensangonats i l’esperit sant a la maleta.
