Pimes indignades?

Les micro, petites i mitjanes empreses estan de moda. Tothom parla de pimes. Tothom diu que la sortida de la crisi passa per la recuperació del teixit de pimes. Tothom vol ajudar les pimes. És un pas en la bona direcció. No sempre ha estat així, però s'estan fent prou coses? Tenen motius les pimes per estar indignades? La meva opinió és que sí. Que la pime està emprenyada és un fet. Que el malestar, això sí, silenciós, ja està en marxa. Però per entendre les motivacions d'aquest malestar i, el més important, les accions i polítiques públiques per activar el teixit de pimes, cal escriure primer sobre alguns fets.

Primer. Catalunya és un país de pimes. Tot i la crisi, avui més de 600.000 pimes lluiten contra tot per continuar endavant. Catalunya és una de les regions europees més emprenedores, amb una pime per cada 12,5 habitants. I no només això: les pimes generen prop de dues terceres parts del PIB del país i donen feina a prop de la meitat dels seus treballadors.

Segon. La crisi econòmica actual és, sobretot, una crisi d'inadaptació a un nou model de creixement. Prop de dues terceres parts del teixit de pimes de Catalunya no disposa de les fonts de coinnovació necessàries per competir amb èxit a l'economia que ve, l'economia global de coneixement. Aquestes fonts de coinnovació són, principalment, els usos intensius de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), les noves formes d'organització de treball i de gestió dels recursos humans i la formació continuada d'empresaris i treballadors.

Tercer. Les fonts del creixement econòmic i del benestar social s'han transformat radicalment. Si volem que l'economia catalana sigui capaç de competir al món, necessitem un teixit de pimes eficient i competitiu. Sense això, la societat catalana corre el risc de desarticular-se.

Quart. Sovint s'afirma que per competir al segle XXI l'economia catalana necessita empreses més grans. Aquesta afirmació no és estrictament certa i menysté els efectes positius de la producció i del treball en xarxa. Avui es pot guanyar escala sense guanyar pes. Un teixit de pimes que cooperi, col·labori, innovi, s'internacionalitzi i s'articuli en xarxa pot ser igual o més competitiu, flexible i arrelat amb els valors socials que un conjunt de poques grans empreses.

Cinquè. Com a resultat de la tradició industrial, de la formació d'arrel keynesiana dels economistes que prenen les decisions i de la insana relació entre els campions nacionals i el poder polític, en realitat les pimes no són prioritàries. Avui, la prioritat és la reducció dels dèficits públics, la capitalització de les entitats financeres i el suport a les grans empreses.

I, sisè, socialment les pimes no estan prou reconegudes. L'esperit emprenedor, l'assumpció de riscos i el valor social de l'empresa no tenen prou força. És veritat que hi ha empresaris que s'han apuntat al carro de l'especulació, però també és veritat que hi ha una multitud silenciosa de pimes on empresaris i treballadors treballen per alguna cosa més que pel benefici a curt termini.

Amb aquest panorama, força desolador, quines accions o polítiques es poden dur a terme? Ho resumiré en tres punts. No hi són tots, però n'hi ha per a tothom.

Primer. No hi ha economia del coneixement sense economia de l'aprenentatge. Els empresaris i els treballadors han d'entendre la formació com un element propi i continuat, i n'han d'assumir la despesa. Només amb una capacitació per al canvi serà possible disposar d'un teixit de pimes innovadores i competitives. Aquí, patronals i sindicats poden fer molt per reformar els seus sistemes de capacitació.

Segon. El sistema educatiu i l'universitari no poden viure d'esquena al teixit de pimes. La incorporació de currículums d'emprenedoria a l'escola i als instituts, la modernització de la formació professional, la creació d'una nova carrera acadèmica de transferència i d'innovació per als professors de la universitat i la democratització de la formació en creació, gestió i direcció d'empreses són prioritàries.

I tercer. Senyors del Govern, amb una administració més eficient i business friendly no n'hi ha prou. Situïn el teixit de pimes al centre de l'escenari de la política pública. Ajudin-les de veritat. Acabin amb els drets adquirits. Capitalitzin l'economia. No tot és qüestió de diners. Visualitzin els ajuts. Construeixin un sistema d'informació per a la innovació de les pimes.

Recondueixin l'ordre de prioritats. I si algú s'enfada, que s'enfadi.

Si no ho fem així, imaginin-se el final. Blade Runner , una immensa corporació. Això sí, en mans d'un filantrop que ho controla tot. No crec que aquesta visió sigui la compartida per la majoria de persones del nostre país. Tenim feina.