Pizza i gremlins

Temps era temps hi va haver un grup de trap que “gaudia d’una gran popularitat” -és a dir, que “la petaven un huevo ”- i que es deien Las Zorris. El fenomen va créixer, imparable, des de la perifèria barcelonina, i va arribar en qüestió de mesos fins a aquell espai remot i abstracte d’on brollen els diners.

"Vamo’ donde el money flows ”, diria Loli Zeta en nombroses entrevistes, amb els cabells d’un ros oxigenat i les ungles esmolades com menhirs, fins que un dia es decidiria a incloure la frase en un dels singles més coneguts del grup, Me suda el rabo. La controvèrsia encara va incrementar més la notorietat de Las Zorris: n’hi havia que deien que el missatge de composicions com aquella -algun periodista bitchy n’hi deia “deposicions”- enfortien el patriarcat i degradaven les dones; d’altres opinaven que tot el que cantaven sonava igual, i que les seves coreografies eren “un atemptat contra el bon gust”. En una tertúlia televisiva se les va titllar de “ strippers de pàrquing de mala mort”, i elles van saber integrar el missatge en un altre single que van acompanyar d’un videoclip filmat en un soterrani, entre cotxes aparcats. El títol era prou eloqüent: “ Fockin’ in da garash ”.

Eli Zeta es va mudar a un pis lluminós de l’Eixample. Pimp Zeta va preferir la Barceloneta, principalment perquè Zeta i Barceloneta rimaven, però també per estar a prop del mar i poder baixar a fer twerking a la platja quan arribés “l’ spring”. Al principi, Loli Zeta no va voler deixar el barri, però es va cansar de viure tancada en un àtic des d’on veia “ toa la puta city ” amb l’aire condicionat a tota pastilla: si baixava al carrer cridava massa l’atenció i li entraven paranoies sobre la seva seguretat. Quan quedava amb les seves companyes de grup, després que els porros, la cervesa i el “ JB con rum ” haguessin corregut -era més sa que el dirty sprite - els deia que se sentia com “Choni Fitzgerald Kennedy”, a punt de rebre una bala “ right in the brain ”. Elles l’apuntaven amb els dits, transformats en mortíferes armes de foc, i cridaven: “ Bang-bang, zorri!”

Loli Zeta es va traslladar a una ciutat del Vallès, però allà encara era més coneguda que al barri -gràcies al hit Mi corasón is in Ruby city - i es va acabar mudant a una masia d’un petit poble empordanès, on fins i tot les pedres i les aixades i els tractors parlaven en català. A poc a poc va recuperar la llengua familiar. Es va fer instal·lar un piano al menjador i va tornar a tocar les sonates de Beethoven i Schubert que havia après a l’escola. Una nit que havien vingut l’Eli i la Pimp, mentre dormien la mona al pis de dalt va començar a tocar una versió de Camins, de Sopa de Cabra. Totes dues van aparèixer al menjador amb samarreta i calcetes, fregant-se els ulls i fent ganyotes d’estupefacció: li van dir que allò que havien sentit era “heavy de lo lindo ” i que ho petarien “ too much ” si gravaven una versió d’aquella “ slowie del copón ”. Van mirar el videoclip de la cançó a YouTube i es van emocionar totes tres, agafades de la mà, com si tinguessin set anys i descobrissin La bella i la bèstia per primer cop.

L’endemà, encara amb ressaca, van trucar a la mànager perquè les posés en contacte amb Gerard Quintana. Las Zorris volien conèixer aquell “ person ” de pèl llarg i “dress code hippie ” per convidar-lo a fer una “ colabo ” amb elles. Va resultar que, casualment, Quintana passava uns dies en una altra masia d’un altre poble petit de l’Empordà. Les va visitar aquella mateixa tarda, poc després que elles haguessin devorat tres pots de tallarines instantànies. Quan va arribar, la Loli i l’Eli jugaven un partit de futbol a la Play, mentre la Pimp preparava un petit exèrcit de porros damunt la taula del menjador. Portava els cabells recollits en una cua, i això els va semblar “ molongui ”.

Unes hores després, Quintana agafava el cotxe per tornar cap a la seva masia. Havien jugat al FIFA i al Sing-star -la sintonia havia sigut especial mentre entonaven cançons d’El Canto del Loco, Estopa, Rihanna i Hombres G-. Es van fer moltes fotos i les van penjar a Instagram. Es van acabar la pizza que havia sobrat la nit anterior. Van fumar una-mica-massa-molt. Tot i l’amistat amb el “ viejales ” -és així com havien batejat el cantant en secret- no van arribar a cap acord.

- Ans turnarem a trubà -va dir Loli Zeta-. Sagú ca sí, man.

A Quintana li va costar engegar el motor del seu 4 x 4 -se li calava constantment-, però va acabar anant-se’n. Les tres amigues van continuar jugant a la Play. Quan ja s’acostava la mitjanit, van demanar una altra pizza i van mirar Gremlins. A mitja pel·li, la Pimp va començar a trapejar una nova lletra i l’Eli i la Loli van anar omplint els forats, retocant-ne les impureses: d’allà en va néixer un altre single que va arrasar. Al cap d’uns mesos van coincidir en una gala amb Gerard Quintana i la resta de Sopa de Cabra. No van fer el gest d’acostar-s’hi, i el cantant tampoc. A una d’elles fins i tot li va arribar que havien malparlat del “ grupi ” durant el sopar: van dir que els esperarien al carrer i els hi clavarien una pallissa.

- Asín no no’ olvidarán jamá -deia la Pimp mentre feia petar els dits d’una mà, i després de l’altra.

A la sortida de la gala ho van deixar córrer perquè els feia mandra.