Publicitat
Publicitat

En blanc i negre

Platea en re major

Si em quedo tancada en un ascensor tinc molta por, una por fruit de tot allò que el meu cap és capaç d'imaginar en poca estona, hipòtesis com per exemple que em faltarà l'aire o que els veïns són de vacances i no em trobarà ningú en molts dies, em fan estar en estat d'alerta. Fa molt poca estona m'anava la mar de bé, però ara vull sortir, vull córrer, vull pujar escales, tot, menys quedar-me aquí tancada, vull fer tot el que fa uns segons no veia la necessitat de fer, al contrari. Fins i tot m'agafa set, no hi havia pensat fins ara, però tinc molta set, i gana, i si a més l'ascensor ha quedat a les fosques, de tant en tant he de mirar l'únic petit punt vermell que hi ha encès, per tenir la certesa que no m'he quedat cega, he de comprovar-ho sovint, tot està tan fosc. Tan fosc com en el teatre just en el moment de començar la representació. Fosc i silenci.

És curiós descobrir com poden assemblar-se un ascensor aturat entre dos pisos i un teatre. Només cal tancar els llums i començar la representació perquè algunes persones que no estan constipades sentin la necessitat vital de tossir, una tos irreprimible i variada, semiorquestrada pels xxxttt d'altres espectadors víctimes del concert inesperat en re major de la platea, que serveix per comprovar que un no s'ha quedat mut, que quan surti, podrà tornar a parlar.

Les persones que omplen els teatres em mereixen tot el respecte, són les que fan possible el miracle de la nostra feina. Per respecte a aquestes persones i a tots els que estimem aquest art, permetem-nos, per una estona, l'abisme de quedar penjats entre dos pisos sense el pilot vermell que ens torna a la vida de fora. I demano disculpes per endavant a tots els que alguna vegada han anat al teatre malalts de grip o constipats i amb un mocador a la boca han ofegat com han pogut els molestos símptomes dels virus antiteatrals.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT