Pluralisme condicionat

La presa de Badalona pel PP i l'entrada de regidors de PxC en alguns ajuntaments no és una bona notícia, però tampoc cap sorpresa. Fa temps que es veia venir. Si als anys 80 el PSC va regalar el seu patrimoni catalanista a un partit nouvingut i es va condemnar a no guanyar cap elecció autonòmica, en el present segle l'esquerra ha lliurat a la dreta més tronada el remei d'una crisi que ella mateixa ha exacerbat, tot negant-la i alhora dimonitzant qui s'atrevís a sortir d'aquest guió. Així, mentre que els veïns de certs barris i ciutats veien volatilitzar-se en poc temps el ja molt aprimat mínim comú denominador de la convivència, n'hi havia que exigien papers per a tothom i volien provocar polítiques de regularització massiva, el reagrupament familiar com a dret adquirit per haver salvat (o burlat) els obstacles administratius i la inserció universal en una xarxa de benestar ja prou tensada per l'espoli fiscal, sense calcular l'impacte de tot plegat en comunitats sense capacitat legislativa o executiva. El tabú que plana sobre aquest tema va quedar palès amb l'hipòcrita linxament de l'alcalde de Vic, Vila d'Abadal, per pretendre posar una mica d'ordre en el cens municipal. Fa unes setmanes, un referent cultural dels socialistes encara defensava en aquest diari el dret irrestringit a immigrar, un dret -no cal dir-ho- que només existeix en l'imaginari d'una progressia que arreu per on passa deixa el terreny sembrat de problemes intractables que acaben impulsant cicles de reacció.

Com diu la dita, els extrems es toquen. Tan absolutista és García Albiol quan afirma que els immigrants vénen a delinquir com els que fan de la bondat d'aquest grup heteròclit la pedra de toc de l'ètica individual i col·lectiva. Així, els peruans que rampinyen per l'A-7, els albanokosovars que rebenten pisos, els traficants colombians de cocaïna, la màfia russa i la Camorra napolitana, els romanesos que despullen turistes, els magribins que roben supermercats a mà armada, les xarxes de reclutament de terroristes islàmics, ¿són el producte de la imaginació delirant de García Albiol? Pel cap baix, el batlle de Badalona distorsiona la realitat, però no més que els que volen fer passar la immigració per un fenomen providencial i una panacea econòmica.

Els uns i els altres obliden un petit mot que avalaria les postures respectives i permetria, potser, despolititzar una qüestió que l'electoralisme dels uns i dels altres ha infectat. Aquest mot és l'adjectiu indefinit alguns . Alguns és el terme clau del pluralisme de William James, la base de la seva concepció d'una ètica republicana moderna. Aquest pluralisme, ben llunyà de l'atomització del multiculturalisme, té poc a veure amb la manca de límits com a aspecte transcendent d'una inclusió universal. Allò tan suat dels nacionalismes (o de les cultures, o de les llengües) excloents, és per James una petició de principi. Per ell no hi ha cultura ni categoria humana que no exclogui, ja que el límit és inherent al concepte mateix de cultura, i fins i tot al concepte en si. Només el monisme filosòfic (o polític) pretén organitzar la realitat en termes absoluts, de blanc o negre, cec a les categories residuals i a l'excés. Així, García Albiol ignora (o fa veure que ignora) les multituds d'immigrants que no delinqueixen, i la progressia benpensant ignora (o ho dissimula molt bé) que hi ha un correlació de certa magnitud entre delinqüència i immigració, i que, fins i tot sense atendre a la criminalitat -el grau i la manera de la qual sempre serà relatiu a altres factors-, la immigració descontrolada genera un malestar cívic i social que no es pot carregar impunement a l'esquena d'una població amb el xantatge d'acusar-la de xenòfoba si no s'hi adapta.

Com que res ho pot incloure tot, James substitueix la impossible inclusivitat total per una integració incompleta. Això l'aboca a un pluralisme respectuós amb unes entitats independents però interconnectades. Aquest pluralisme no és només una promoció de la diversitat ni és tampoc una apologia de la unitat, sinó una negociació entre totes dues executada a partir de l'escala de valors dominant. És evident que l'escala de valors del PP, contrària a la pluralitat, encara no és determinant a Catalunya, però també és obvi que ha deixat de ser-ho la ficció d'un multiculturalisme harmònic propagada per l'esquerra. I enlloc no està escrit que el catalanisme encerti a articular una pluralitat limitada per unes condicions socials rellevants a la constitució d'aquest país en una república moderna. Queda en l'aire la pregunta de qui i com podria impulsar els valors que posessin límit a l'absolut i permetessin organitzar una unitat en la diversitat mitjançant el que James anomenava "l'escala correcta de subordinació".