Política d'esquerres òrfena de guió

Un càrrec electe -dissortadament socialista- deia l'altre dia, en veu baixa, esclar, que aquests joves concentrats a les places de tot Espanya es volien carregar la democràcia. Potser se l'haurien de carregar a ell (o ella) per inadaptat i incapaç d'entendre per a què han de servir els polítics. Que sigui socialista no és una anècdota, tot i que de la dreta vetusta millor ni parlar-ne, a la vista, com a mínim, de les línies editorials dels seus principals mitjans de comunicació.

Els sociòlegs, que són cosins germans dels economistes a l'hora de predir el passat, s'apunten tots a beneir el moviment del 15 de maig com una lògica expressió de la disconformitat social davant la "crisi del futur". És una crisi global del sistema que despulla el poder de tota coartada moral i el passeja nu davant l'evidència d'una exagerada hipocresia ètica. Més que mai, als ulls de milions de persones, els delinqüents són els que ens manen: polítics, banquers, jutges i tota mena de poderosos garants del sistema.

Els mateixos sociòlegs, mesos abans i amb la precipitada col·laboració d'opinadors i intel·lectuals de més o menys relleu, havien col·locat a l'epicentre del debat polític català la relació Catalunya-Espanya com a principal problema del país. Una relació ferida de mort que no ens permet solucionar els problemes reals i que ens aboca a un atur creixent, un fracàs escolar galopant i una generació de joves perduda.

Vet aquí, però, que els conflictes entre Catalunya i Espanya no estan presents en cap de les reivindicacions dels joves concentrats a les places catalanes. Els conflictes que plantegen ens remeten, si més no, al vell debat entre dretes i esquerres i sobretot a l'extrema dificultat de l'esquerra per reinventar-se. L'esquerra ha perdut les eleccions, però el que està passant al carrer és extraordinari i marcarà el futur del nostre país, i en sortiran coses bones, entre altres una agenda política que ningú podrà obviar.

Però no ens equivoquem, a la dreta dura les reivindicacions dels concentrats els interessen perifèricament; a l'esquerra, per contra, li va la pròpia existència: ¿qui, si no, pot acabar amb l'especulació financera i amb la corrupció política? ¿Qui pot fer avançar els drets individuals i col·lectius? ¿Qui pot mantenir l'estat del benestar?

Certament, l'esquerra que ara ens mana o la que oposita a Europa per manar en les properes eleccions, no. Però això no es l'esquerra, sinó les restes fallides d'una esquerra que, al llarg de dos segles, va construir la democràcia i l'estat social de dret per acabar perdent el nord, orfe d'idees i lideratges.

El debat que plantegen aquests rebels disconformes, ordenats, educats i sobretot dialèctics, ens diu que estem on sempre hem estat: en un conflicte entre rics i pobres, entre el poder i els administrats, entre justícia i abús d'autoritat, un pas més en la complexa construcció de l'únic sistema possible de convivència: la democràcia. Res que no expliqués ja el 1840 el gens revolucionari Alexis de Tocqueville en la seva magnífica obra La democràcia a Amèrica .

L'esquerra té ara un conflicte extraordinari: a qui cal escoltar? ¿Als possibilismes pragmàtics que exigeix la relació amb el poder real dels banquers i les multinacionals o a la gent del carrer que reivindica drets d'un incontestable sentit comú? ¿Als equilibris que silencien les ideologies per seguir governant o a l'exigència inexcusable del progrés, encara que ens expulsi -momentàniament- del poder?

És cert que algunes de les reivindicacions que aquests dies es repeteixen plaça a plaça tenen aquest regust ingenu que dóna l'eufòria utòpica -ho volem tot i ho volem ara-, però altres pesaran com una llosa en la consciència de qualsevol partit que busqui legitimitat: llistes obertes, sentit exemplificador de la política, control del sistema financer. No són coses noves, però mai s'havien dit de manera tan contundent i sentida. Potser és una generació perduda i li manca lideratge, però no és ni de bon tros la menys preparada.