Publicitat
Publicitat

Política de la porra

De vegades els errors són definitius, tant en el sentit de marcar un punt de no retorn com de definir el tarannà de qui els comet. És el que ha passat amb la decisió d'utilitzar la força contra els indignats , decisió reblada amb la lloa que va fer Felip Puig dels Mossos, en què els recordava que són els únics que estan legitimats per exercir la violència i donava a entendre que la que ells desplegaven era legítima en qualsevol circumstància.

No es tracta ara de fer una lectura política dels indignats , la migradesa ideològica dels quals posa en evidència la misèria d'algunes interpretacions eufòriques que hi han volgut descobrir el principi de la fi del capitalisme i (més a prop de les realitats electorals immediates) la recuperació de la polaritat esquerra/dreta, ara mateix desprestigiada pels subterfugis amb què el tripartit va dissimular la causa nacional, oblidant que les polítiques socials sempre i arreu han estat polítiques nacionals. Es curiós com, damunt un grapat de persones que reclamen unes modestes reformes en l'exercici de la democràcia, s'hi ha volgut projectar l'etern conflicte entre rics i pobres, els avenços dels drets individuals -que l'esquerra clàssica sempre havia considerat burgesos-, la resurrecció de l'arnada retòrica del progrés i fins i tot la dialèctica de Hegel, i encara ha faltat poc perquè algú hi redescobrís el materialisme dialèctic i tota la faramalla d'aquella esquerra que va viure dies de glòria del bracet del franquisme sociològic, quan n'hi havia prou agitant l'espantall de la dreta per guanyar eleccions.

Tampoc no ha faltat qui ha volgut veure en l'acampada, pel seu seguidisme d'una iniciativa espanyola, l'esborradura del 10-J, amb la reubicació de l'eix real i primari de la política catalana en aquella altra perspectiva, notòriament més oberta, raonablement i històricament necessària, que feia parlar a Marx i Engels de la conveniència que Polònia fos engolida per Prússia i la Rússia imperial. Aleshores i ara, la mítica solidaritat internacional dels oprimits -i d'una esquerra que, a diferència de la coneguda, realitzarà la idea platònica de l'esquerra- ha estat i és, no una realitat, sinó una ideologia.

Sospito que va ser la migradesa organitzativa dels indignats més que la incoherència o l'absurd d'algunes de les reivindicacions, el que va fer creure a Puig i a Hereu que els podien escombrar en una operació cínicament descrita com a neteja. L'error ha estat de manual, perquè la violència no és legítima encara que se'n tingui el monopoli. La violència en democràcia sols pot ser l' ultima ratio , utilitzada a contracor quan s'esgoten el diàleg i la negociació, o quan l'acció directa els boicoteja d'antuvi. Deixant de banda l'error tàctic de desallotjar a la força una reunió que estava a punt de dissoldre's en la buidor de la inèrcia i la final de Wembley, l'error ètic va ser agredir persones assegudes sense oposar cap altra resistència que els nens quan fan el fideu per no marxar del cercle màgic del joc. No s'hi val a objectar que les que hem vist no són totes les imatges. N'hi ha prou que siguin genuïnes per concloure que l'autoritat que el conseller d'Interior ha volgut demostrar a costa dels protestataris és l'altra cara de la seva timidesa davant un col·lectiu funcionarial que fa temps que ha substituït l'esperit de servei per l'esperit de cos. Afirma el portaveu del sindicat dels Mossos d'Esquadra que la violència es justifica per la desobediència dels ciutadans. Si prevalgués aquesta valoració, Catalunya seria un estat policial on l'uniforme no representaria l'objectivitat superior de la llei sinó la subjectivitat dels que la personifiquen de manera ben arbitrària.

Potser va ser en l'embriaguesa dels resultats electorals que Puig va sentir-se emparat per un poder que, de fet, podria haver començat a escolar-se. Perquè, com advertia Hannah Arendt, poder i violència s'exclouen, i mentre el primer depèn del nombre, la segona recolza en instruments. Per això a la violència institucional molta gent hi va respondre solidaritzant-se amb els indignats , sense avalar necessàriament les seves demandes. Les imatges dels Mossos i la Guàrdia Urbana brandant les porres amb la impaciència del gos que tiba la corretja no són exactament edificants. Independentment del contingut polític dels fets, actuacions com aquesta haurien de suscitar llàstima per a éssers humans convertits en instruments estúpids d'una política superba i menyspreu per als que canalitzen el seu sadisme en una professió que hauria d'estar restringida a persones comprovadament equànimes i devotes de la ciutadania.

Voldria creure que entre els agents implicats n'hi ha que conserven prou consciència per impregnar-se dels cops que administren amb fredor burocràtica i preguntar-se on és el límit de la seva instrumentalització. Es detindran davant el cap sagnant d'un jove, una melsa rebentada o l'esquena marcada d'una noia? O aniran fins on els manin, amb el pretext que l'uniforme els legitima? Talment la pedra filosofal transforma el plom en or.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT