‘Polònia’ i el puto croissant de xocolata
Ha passat una d’aquelles situacions televisivament magnífiques: quan un esquetx es converteix en patrimoni cultural del país. Tot va començar fa sis mesos, en plenes negociacions postelectorals a Catalunya. Al Polònia, el clon de l’Antonio Baños (David Olivares) demanava un croissant de xocolata al bar i el cambrer (Marc Rodríguez) no l’hi volia donar. “Si vol esmorzar dolç tenim palmeres, magdalenes, un tros de coca...” Baños hi insistia però el cambrer continuava dissuadint-lo: “La gent identifica esmorzar dolç amb croissant de xocolata, però també comporta sucre alt, sobrepès...” El polític li demanava que no criminalitzés el croissant, però el cambrer no canviava d’opinió: “És un no tranquil —li deia—, no pots sacrificar tot un esmorzar per un puto croissant de xocolata”. Unes setmanes més tard, la víctima de l’irreductible cambrer era Artur Mas (Bruno Oro). El polític acabava implorant “el puto croissant de xocolata” però el cambrer no l’hi volia donar perquè no el podria pagar. Apareixia Mariano Rajoy (Queco Novell) per darrere i es negava a deixar-li els diners. Al final li donava una pesseta de Franco i li recordava que n’hi devia dues dels interessos. Mas, humiliat, marxava sense el seu croissant.
Dijous la víctima de l’implacable cambrer era el clon de l’Anna Gabriel (Lara Díez). Sensacional la reacció del cambrer quan es gira i reconeix la seva clienta. A nivell de guió es potencia aquest efecte de repetició en què personatges i espectadors ja saben què demanarà el polític i com reaccionarà el cambrer. “Oh, no! Sóc dins del famós gag del croissant! Això només pot acabar malament!”, deia la Gabriel dirigint-se directament als espectadors. Fantàstic, el gir de guió. Ella demana amb por el croissant de xocolata i ell, disposat, li diu que sí. Però no compleix el pacte: “El nostre acord ha mutat. He fet una esmena a la totalitat a la seva comanda i he decidit que no l’hi portava”. Intenten negociar i ella rebaixa les expectatives: “Va, posi’m un croissant normal”, i el cambrer s’hi continua negant perquè no és “una ruptura radical amb l’esmorzar de tota la vida”. Li proposa, per exemple, un plat de coliflor. “Vull un puto croissant!”, crida la Gabriel. “I jo que aprovin els pressupostos. Fot, eh?”
Quan la política es porta a la vivència quotidiana és quan mostra el seu esperpent. El croissant de xocolata del Polònia (al qual augurem una llarga vida) s’ha convertit en la metàfora del nostre país. D’aquí quaranta anys, si la llei d’educació del govern espanyol ens ho permet, els llibres d’història de les escoles podran incloure La legislatura del croissant de xocolata com a capítol i adjuntar un DVD amb el recull d’esquetxos del cambrer del Polònia. Serà l’única manera que les pròximes generacions entenguin alguna cosa.
