Populisme central
ÀUSTRIA. Els extrems van ocupant l’espai central. Només cal veure les eleccions presidencials d’ahir diumenge a Àustria. Pocs milers de vots per decantar la balança entre el líder de l’extrema dreta, l’euroescèptic i xenòfob Norbert Hofer, i el veterà candidat d’Els Verds, Alexander Van der Bellen. Ni l’un ni l’altre formen part de l’Àustria de la gran coalició que durant dècades es va dividir tots els nivells de poder del país. Una socialdemocràcia i una democràcia cristiana que actuaven com a partits omnipotents d’una societat clientelar, autèntiques agències de col·locació per repartir des dels càrrecs a l’administració pública fins a la plaça de bidell d’un institut. Fa temps que Àustria s’ha convertit en una mena de laboratori polític europeu. Va ser a Viena, l’any 2000, on per primera vegada l’extrema dreta, liderada aleshores per Jörg Haider, entrava a formar part d’un govern de la UE, de bracet dels democristians; on una societat tipa d’aquesta usurpació de l’alternança democràtica comprava el populisme euroescèptic i xenòfob per exigir un canvi de règim, i Europa es va fer la indignada. Ningú va semblar adonar-se, però, que en aquella primera victòria del populisme austríac ja s’hi amagava la crisi dels partits tradicionals, els efectes socials de la globalització, el malestar per la construcció jeràrquica de la UE, i el relleu generacional que suposa l’arribada d’uns polítics alliberats dels deutes històrics de la Segona Guerra Mundial. Durant més d’una dècada, l’única resposta comunitària ha sigut seguir atrinxerant-se en una gran coalició cada cop més pressionada pels extrems.
EUROPA. La demagògia no és un fenomen nou. A França fa dècades que breguen amb els excessos verbals de Jean-Marie Le Pen. L’extrema dreta ha anat canviant d’enemics i d’estètica per guanyar una suposada respectabilitat i ampliar la bossa de vots. Però, sobretot, ha aconseguit erigir-se en alternativa -per via indirecta, a través d’imposar la seva agenda política a governs i partits tradicionals- i per la via directa, exercint de força electoral d’aquells que s’havien sentit exclosos de la política.
Aquest és el canvi electoral més gran que ha viscut aquesta Europa en els 16 anys que separen l’Àustria de Jörg Haider de la de Norbert Hofer: el populisme ha deixat de ser només el símptoma d’un descontentament per convertir-se en alternativa real que governa països com Hongria o Polònia, o forma part de coalicions de govern, com a Finlàndia. Fa temps que l’extrema dreta és un actor polític clau als Països Baixos o a Dinamarca, on han transformat polítiques i discursos socials.
ESTATS UNITS. L’arena política s’ha fet més complexa, però algunes de les respostes que s’hi ofereixen són cada cop més simplistes. I amb les emocions socials a flor de pell, hi ha experts que, fins i tot, especulen amb la idea d’un intercanvi de rols que també estaria capgirant el joc polític. Només cal seguir les primàries dels EUA. La força del discurs de la indignació contra els aparells dels grans partits i les institucions tradicionals. Qui està decidint l’elecció dels nous líders polítics? Ser el candidat de l’establishment, dels poders financers i dels grans mitjans de comunicació s’ha convertit en un handicap en la nominació demòcrata o republicana a la Casa Blanca. Les noves retòriques es van imposant. L’escenari polític canvia de mans.
