Publicitat
Publicitat

Pòquer contra escacs a Brussel·les

En general, la lectura que s'ha fet dels resultats de la cimera europea de la setmana passada és que Rajoy i Monti han guanyat i Merkel no ha perdut. La raó és que jugaven a jocs diferents.

Rajoy i Monti necessitaven que els mercats donessin un respir a l'angoixós cost de les seves emissions de deute públic. En el cas italià la necessitat era objectiva i també subjectiva: els partits italians van acceptar que se'ls imposés Monti perquè la prima italiana estava en nivells insuportables, cosa que s'interpretava com una conseqüència de la manca de confiança que inspirava Berlusconi. El dia de la presa de possessió de Monti (16/11/2011), la prima era de 519 punts, més alta fins i tot que l'espanyola. A partir d'aquell moment la prima va anar baixant, primer per col·locar-se sota l'espanyola i després fins a aconseguir nivells raonables a mitjans de març (278 el 19/3/2012). El problema és que des d'aleshores totes dues no han deixat de pujar, i si bé la italiana s'ha mantingut sempre per sota de l'espanyola, a l'inici de la cimera estava en els 464 punts, de manera que els partits polítics es preguntaven si tan poca diferència justificava mantenir Monti. No hi ha dubte que la perspectiva que sigui substituït, previsiblement per Berlusconi o per un dels seus sequaços, fa emmalaltir Merkel i ha estat el motiu principal de la seva flexibilitat.

Una flexibilitat que, de retruc, a qui més beneficia és a Espanya, que guanya en tota la línia: 1) el préstec perquè recapitalitzi els seus bancs no tindrà caràcter preferent (el contrari hauria inhibit la compra de deute espanyol durant una generació); 2) s'obre la porta que els préstecs als bancs espanyols es facin directament des d'un fons europeu, sense passar per l'estat espanyol (la qual cosa implica que el risc no l'assumeix l'Estat, i per tant no computa com a deute seu), i, finalment, 3) s'obre la porta que el Mecanisme Europeu d'Estabilitat Financera pugui adquirir deute públic espanyol o italià quan els seus interessos siguin massa alts (cosa que implica posar un sostre al cost a què es financen aquests països).

Sens dubte, Monti i Rajoy han guanyat una basa, i tenen motius més que suficients per sentir-se satisfets. Ara bé, Merkel no ha perdut, perquè Merkel no jugava a guanyar bases. Ella -i els partits alemanys més importants- tenen clar el que persegueixen: una eurozona amb disciplina financera i fiscal, cosa que, als seus ulls, exigeix que els mediterranis perdin el control dels seus afers. Els acords de la setmana passada són un retrocés només en aparença. Observem de prop què és el que s'ha acordat.

El comunicat diu que serà possible que les institucions comunitàries prestin directament als bancs amb problemes -és a dir, als bancs espanyols nacionalitzats-, però sempre que prèviament s'hagi establert una supervisió bancària europea. Això té implicacions rellevants sobre el Banc d'Espanya i sobre el sanejament de la banca espanyola. Pel que fa al Banc d'Espanya, a efectes pràctics l'acord implica la seva liquidació. Un banc central té dues funcions: ser el banc dels bancs i supervisar-los. Com que la primera funció la va deixar d'exercir amb l'adopció de l'euro, la supervisió europea suposa que, en el millor dels casos, el palau davant la Cibeles passarà a hostatjar la sucursal del BCE a Espanya. Si tenim present el poder que el Banc d'Espanya ha exercit sobre l'economia espanyola i el seu prestigi en l'aparell estatal és inevitable concloure que Merkel ha sacrificat un peó per garantir-se cobrar un alfil abans de final d'any.

El mateix podem dir respecte del previsible sanejament de la banca nacionalitzada. Per posar-ne un exemple: Bankia té el paquet més important d'Indra, l'empresa tecnològica espanyola més important, amb vincles amb l'aparell militar i el de seguretat espanyols. Una intervenció sobre Bankia dirigida des del govern espanyol (a través del FROB) hauria fet mans i mànigues per garantir que Indra es mantingués en la seva òrbita, cosa que significa que la venda s'hauria fet només quan les condicions fossin propícies. No és gens segur que el BCE, un cop investit de les noves competències, faci escarafalls a una hipotètica adquisició del paquet per un competidor, per exemple alemany.

Una anàlisi del tot similar es pot fer de la possibilitat que el Mede pugui adquirir deute espanyol si el govern ho demana, perquè es diu que això podrà ser sempre que el govern estigui complint amb les recomanacions que se li hagin fet i amb el Pacte d'Estabilitat, dues condicions que, de facto , impliquen que les línies mestres de la política econòmica li són dictades per les institucions comunitàries (recordem que la signatura del Pacte d'Estabilitat pel govern alemany ha estat ajornada perquè el Tribunal Constitucional dubta que la cessió de sobirania que implica sigui compatible amb la Constitució alemanya). En els casos italià i espanyol, Alemanya està sacrificant un altre peó per garantir-se cobrar una torre més endavant.

En definitiva, uns van anar a Brussel·les amb la necessitat de guanyar una basa i, amb més o menys elegància, ho han aconseguit amagant un farol . D'altres hi van anar a seguir col·locant les peces.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT