Publicitat
Publicitat

Pòquer de criminals de guerra

Un cambrer escanyolit i tremolós s'acosta a la taula i s'excusa dient que a causa dels combats l'hotel no pot servir més l'únic àpat del dia que oferia habitualment des que va començar el setge sobre Sarajevo. Aquest avís valia per al grapat de periodistes internacionals que encara s'aferraven a l'única línia de telèfon internacional que quedava en funcionament, a la recepció de l'Hotel Austrija, al ja no tan esplendorós balneari d'Ilidza, al bell mig de les abundants fonts del riu Bosna, llavors cau dels cetniks (radicals serbis) que bombardejaven cada dia les més de 400.000 ànimes que resistien a la capital. Resignats a entretenir l'estómac i amortir els nervis, la por i l'adrenalina amb el darrer glop de Johnny Walker, veiem com de la cuina en surt un carro ple de bistecs amb guarnició que el noi serveix diligentment a la taula del fons. Sospitós. No ens havíem adonat que el líder dels rebels serbobosnians, Radovan Karadzic, havia baixat del seu feu a les muntanyes per donar la benvinguda al flamant comandant dels agressors, el candidat a general Ratko Mladic. Érem a primers de maig del 1992... Barcelona bullia per organitzar els Jocs Olímpics i l'equip de futbol de la ciutat, el Barça, feia camí cap a la seva primera final de Champions a Wembley. Sarajevo patiria aquella mateixa nit un dels bombardejos més salvatges dels 43 mesos de setge que li esperaven. Les ordres passaven sempre per Mladic, que va sembrar els cementiris i les fosses comunes de la Jerusalem d'Europa amb més de 12.000 morts, la majoria civils.

Mladic, l'oficial iugoslau més jove i de més talent que havia sortit de la darrera fornada del mariscal Tito, venia de bombardejar la perla de l'Adriàtic, la ciutat medieval de Dubrovnik, i d'organitzar la defensa del feu de Knin, on Goran Hadzic -l'últim del pòquer de criminals reclamats pel Tribunal Penal Internacional per a l'Antiga Iugoslàvia de l'Haia que encara segueix en llibertat- ja havia protagonitzat alguns dels fets més sanguinaris de la guerra que va succeir a la independència de Croàcia el 1991. Enviat pel seu líder a Belgrad, Slobodan Milosevic, el jove comandant va executar els seus plans genocides amb una fredor només comparable a la dels oficials nazis que gestionaven els forns crematoris als camps d'extermini. Ho va fer davant de les càmeres de televisió separant, deportant i assassinant els 8.000 homes i joves de Srebrenica el juliol del 1995, i humiliant, de passada, els cascos blaus holandesos, que no van saber defensar una presumpta zona protegida de les Nacions Unides. Però ho va fer sobretot calculant la intensitat demencial del setge més llarg de la història d'Europa: més de 1.400 dies d'un degoteig de morts, ferits, dones i nenes violades, mutilats, desesperats i refugiats, que encaixaven als diaris i als televisors de tot el món sense desfermar una repugnància i indignació prou grans per provocar una intervenció internacional a gran escala. L'estratègia era aniquilar la resistència dels sarajevians per esgotament i humiliació, per pura bogeria. Però Sarajevo va resistir.

Mladic no va suportar mai la derrota moral i militar que li van infringir els defensors de Sarajevo, comandats, entre altres, per l'aleshores coronel Jovan Divjak, serbi nascut a Belgrad però sempre lleial als valors de tolerància i multiculturalisme que seguien regnant a la castigada capital. Paradoxalment, 19 anys després, Divjak ha estat arrestat a Viena al mateix temps que Mladic perquè el govern de Sèrbia el considera responsable de la mort d'una vintena de soldats iugoslaus en un enfrontament al centre de Sarajevo el 2 de maig de 1992, l'únic dia en què el carnisser serbobosnià es va atrevir a entrar a sang i foc a la ciutat. Possiblement, qui va salvar més vides en aquell conflicte serà tractat com a moneda de canvi en les maniobres de rentat d'imatge de Belgrad per beneficiar-se de les arques europees. Encara no sabem si Divjak, jubilat, premiat internacionalment després de la guerra pel seu compromís amb els orfes de la guerra, podrà tornar a Sarajevo o haurà de conviure amb Karadzic i Mladic a la presó de l'Haia.

La pitjor guerra a Europa des de la Segona Guerra Mundial encara no ha girat full, ni als llibres d'història ni a la ment de les víctimes ni als despatxos ovals ni als tribunals. El final s'acosta una mica més després de l'arrest de Mladic, però res no garanteix que algun dia coneguem la veritat, una veritat tan important per curar ferides i reconciliar els pobles que van ser arrossegats a l'abisme per aquest pòquer de criminals. De fet, cap d'ells ha hagut de sentir encara una condemna ferma per la seva responsabilitat en els crims de guerra, crims contra la humanitat i genocidi comesos a l'antiga Iugoslàvia entre el 1991 i el 1996: Milosevic va morir a la cel·la enmig del judici, Karadzic és detingut i se l'està processant, Mladic hauria d'anar camí de l'Haia i Hadzic és en llibertat i reclamat pels tribunals. Han passat dues dècades i moltes víctimes segueixen desaparegudes o encara pateixen els efectes de les atrocitats. Seguiran esperant que es faci justícia, però la justícia de veritat, no la d'Obama amb Bin Laden, la d'Europa amb Gaddafi o la de l'ONU amb Gbagbo. Una d'aquestes víctimes observava de lluny Mladic i Karadzic quan planejaven el setge de Sarajevo en aquell restaurant d'Ilidza el 1992. Els podria haver fotografiat, però els va ignorar, perquè no patien els efectes de la guerra. Es deia Jordi Pujol Puente, era fotògraf i de Barcelona. El va matar un obús mentre explicava al món el que ningú volia veure.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT