#Postal Del Big Ben a La Guerra de les Galàxies
Els catalans no tenim dret a la nostàlgia. Mireu. Quan George Lucas, el 1977, va estrenar La guerra de les galàxies, feia uns mesos (1976) que Catalunya enlairava la seva Star Wars : la discoteca Big Ben. Espases làser de coloraines caigudes del sostre combatent el costat fosc de la nit. Repetim-ho: el nostre és un enyor liofilitzat. Lucas ja plorava el 1973 quan va fer American Graffiti. Melangia de batut de gerds dels adolescents dels seixanta. L’hamburgueseria Mels com la central nuclear festiva de les naus terrenals: els Cadillac, Buic, Pontiac... Les ones extraterrestres de Buddy Holly, Chuck Berry, The Platters... abduint els cossos de crema de cacauet. Nosaltres, no. Nosaltres ens ho vam beure tot de cop com un whisky de sentit únic. Catalunya va posar a la batedora de la postmodernitat Star Wars i American Graffiti i en va sortir el Big Ben. A Golmés. A Ponent. A l’estil My way de Frank Sinatra de xapo de regadiu i somni català de pera llimonera color dòlar.
A l’esplanada de Far West del Big Ben s’hi podien veure els descapotables catalans: els tractors. Al costat, R-5 GTL. I un dia van arribar els Ibiza, els Golf, els 4x4, els monovolums... La història de l’automòbil. Dins, els cowboys i cowgirls. Hi havia xiquetes Malibú amb pinya planejant com pentinats de Princesa Leia i xiquets clic de Playmobil servant amb mà congelada vasos de tub espases làser. Colles de foragits: el bo, el lleig, el dolent... el de la broca de 45 perforant el timpà d’una noia de galtes de préssec al juliol. Hi havia pijos, quillos, heavies, rockers, mods, grunges, bacallaners, ni-nis... Hi havia empresaris arruïnats, soldadors milionaris, pubilles desmarxades, hereus tartamuts, vampiresses d’arròs covat i padrins desdentats... Era l’Arca de Noè.
El Big Ben va ser el somni real de la Catalunya ciutat. El reequilibri territorial fet festa. L’Eix Transversal quan no existia. L’assaig de la societat coca de samfaina. Venia gent de tot arreu. Com un Jerusalem. Com una Meca. Com un Las Vegas. Es van casar els de Barcelona amb els d’Albatàrrec. I els de Girona van tenir fills amb els de Reus. El Big Ben va viure el pas dels concos com a lepra social als singles milionaris de l’existència. Dels diumenges de missa obligatòria de cos espasmòdic a l’èxode a la nova terra promesa dels botellons. El Big Ben era l’avís de la societat xarxa. Un node. La capital d’un clúster galàctico-festiu: Lleida (Wonder, la zona dels vins... ); Fraga (Florida 135); Balaguer (Wight’s, Ubbe...); Agramunt (Kipps-Wai kiki), Tàrrega (Elipse...). La història de la Conquesta de la Nit. Un Facebook de mirades. El pas del no future al somni de future. El desig humà sempre viu en gotes de colònia.
El Big Ben és un dels millors CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) de Catalunya. És demografia, sociologia, psicologia, cardiologia, zoologia... Biologia. És tot. Un dietari amb 39 anys d’història. Mireu com sonava el rellotge humà del Big Ben (de tots els Big Ben) i veureu com és, com serà, el futur d’aquest país. Ara el Big Ben tanca. Adéu. Res de Matrix. Ni pastilla blava (oblit i somni) ni vermella (record i realitat). Perquè La guerra de les galàxies continua damunt nostre. Que la Força ens acompanyi.
