El Prat com a parc temàtic
Atenció, viatgers. Potser quan llegiu aquestes paraules els aeroports ja no estaran en mans de militars i els controladors s’hauran curat de cop de la seva suposada indisposició en cadena. Però amb la desactivació dels controladors no s’acaba l’enrenou aeri: s’acosta Nadal i ara és l’hora dels pilots. El sindicat Sepla ja ha ensenyat la poteta de les aturades de cara a les festes nadalenques si no acaba de fer les paus amb el govern central pel que fa al seu temps de treball i de descans. Si no fos per la frustració de tants milers de viatgers, podríem afirmar que el Prat s’ha convertit en un parc temàtic on pot passar qualsevol cosa. I no tan sols perquè s’hi puguin passejar coronels que dominin el caos amb retrobada testosterona militar. A l’estiu del 2006, un grapat de treballadors de terra d’Iberia van envair les pistes de l’aeroport després que aquest servei passés a una altra companyia. Les operacions van quedar paralitzades, amb 100.000 viatgers afectats. Ah, i què hem de dir de les imatges de milers de viatgers dormint per terra quan va petar Air Madrid.
També els polítics han tractat el Prat com a parc temàtic. A la casa de les promeses, José Luis Rodríguez Zapatero va començar comportant-se, com en tantes altres ocasions, com un bon aliat de Catalunya. Visita rere visita, deia que sí, que “aviat” donaria resposta a una de les reivindicacions que més pinya havia aconseguit fer entre empresaris i polítics a Catalunya: la gestió individualitzada del Prat. El consens es basava en la convicció que l’aeroport surt perjudicat del funcionament en xarxa d’Aena.
Un dia, els empresaris d’aquest petit país es van posar seriosos. Se’n van reunir un miler a l’Iese per proclamar que volien un Superprat. Allò que es qüestiona no és la gestió d’Aena en si sinó el model, que impedeix la competència entre aeroports, la seva gestió individualitzada. Cal tenir marge sobre els drets d’aterratge i enlairament i sobre les taxes, practicar una política comercial que atregui companyies interessants per a un aeroport coix de vols intercontinentals (claus per als negocis i el turisme) i colonitzat pel baix cost. Però a l’hora de posar diners per demostrar que volar des del Prat és rendible, pocs duros. Si no, que l’hi preguntin a Spanair.
Els polítics s’han entretingut en un estira-i-arronsa sobre si una majoria de poders i institucions catalanes hi tindrien la majoria, o un pes determinant, o dret de veto o qui sap si alguna cosa a dir en matèries “estratègiques”. Com a tal, això ni consta a l’Estatut. (El Prat no va ser objecte pas del pacte Mas-Zapatero i va ser utilitzat per ERC per desenganxar-se’n.) El temps passava i, ara, gràcies a la pressió dels mercats sobre l’atrotinada credibilitat de Zapatero, el Prat es privatitzarà parcialment. Dins del parc temàtic, toca entrar a la casa del riure. Diners per a l’Estat i negoci per a operadors com Abertis o Ferrovial. No s’hi ha definit encara la participació de la Generalitat. L’Estat continuarà fent de controlador. e
