Preguntes i respostes sobre el ric emirat
No és un acudit ni un examen. Aquí teniu tres preguntes. Qui era la màxima autoritat internacional en els actes de celebració del primer aniversari de la revolució a Tunísia? Quin dirigent àrab ha gosat proposar que s'enviïn tropes dels països àrabs a Síria? On obriran els talibans una oficina política per facilitar possibles negociacions que ajudin a pacificar l'Afganistan? Respostes: l'emir de Qatar, en les dues primeres. Doha, la capital, en la tercera. És fàcil: a Catalunya es juga amb avantatge, hi ha samarretes esportives que posen en la bona pista.
Però més enllà de les samarretes, les preguntes que no tenen resposta fàcil són les següents. Quin objectiu persegueix l'emir de Qatar, el xeic Hamad bin Khalifa al-Thani? Ell, que va derrocar el seu pare aprofitant un viatge a Suïssa, s'ha convertit de cop en un demòcrata? Què l'empeny a donar suport a polítiques que alteren l'statu quo ?
Aquest país petit (com la província de Lleida) i riquíssim (amb el PIB per càpita més alt del món, 179.000 dòlars) acumula una dècada de posicions i accions que resulten peculiars per ser qui és i per venir d'on ve. Analitzada amb la perspectiva d'aquesta dècada, l'emergència de Qatar està canviant la geopolítica del món islàmic d'una manera decisiva. Alhora, està adquirint una influència extraordinària al món occidental, i no només pels milions de tones de gas, sobretot liquat, que ven arreu. Ara més que mai, Doha és la seu de tot tipus de negociacions diplomàtiques entre grups "insurgents" i estats. Potser, en un futur, també entre Kabul i els talibans.
Els països del Golf no havien tingut mai vincles al Magrib llevat de les molt especials relacions que sempre havien preservat les monarquies de l'Aràbia Saudita i del Marroc, lligades per acollir en els respectius territoris els llocs sants de l'islam. S'ha acabat. Cap de les victòries en forma de caiguda de dictadors i de revolucions a Tunísia, Líbia i Egipte s'expliquen sense l'ajuda directíssima de Qatar. El suport ha estat de tot tipus. Polític: de primera mà i a través dels organismes internacionals com l'ONU, però sobretot a través de la Lliga Àrab, que s'està reinventant i que adquireix una rellevància insòlita. Mediàtic: a través de la televisió Al-Jazira, pel paper mobilitzador i catalitzador de les aspiracions de la gent senzilla i dels dirigents de les revoltes. Econòmic: finançant els grups de l'oposició de maneres diverses, fins i tot amb mesures originals com l'exportació de petroli libi -sotmès a embargament- com si fos qatarià. I militar: una ajuda fonamental sobretot per aconseguir la caiguda final de Gaddafi, quan l'OTAN no podia col·locar personal sobre el terreny.
Però el xeic ha arribat al nord d'Àfrica per quedar-s'hi. I ho farà amb tots els instruments que ha utilitzat fins ara. Així s'entén el lloc preeminent que va ocupar la setmana passada a Tunísia al costat dels nous dirigents i la més que càlida benvinguda que va rebre. Així s'explica la presència del petit emirat en la gestió dels recursos petroliers i la política a Líbia, i també el gran nombre de consellers militars a Trípoli.
La setmana passada l'emir intentava treure pes al seu paper de principal suport dels revolucionaris en una entrevista al programa de la televisió americana 60 Minutes , assegurant que és lògic ajudar a propagar les reformes, la democràcia i el respecte als drets humans. En la mateixa entrevista va deixar caure una idea que transgredeix els límits de la seva pròpia gosadia: que els països àrabs organitzin una presència militar a Síria per assegurar el compliment del pla de la Lliga Àrab, que hauria de posar fi a la repressió del règim i propugnar un avenç cap a la democratització. De moment, tot i que la presència d'observadors desarmats ha fet reduir el nombre de morts de les revoltes, això és clarament insuficient per fer recapacitar un règim que, pel que sembla, llança propostes d'amnistia més per donar temps al president Baixar que per convicció.
Coneixíem les antipaties de l'emir respecte a Gadafi i també la seva gran rivalitat amb Mubàrak, amb qui estava enfrontat en molts afers però sobretot en relació amb Palestina -Qatar sempre ha preferit una reconciliació dels moderats de l'OAP amb Hamàs, mentre que Mubàrak, en una continuació de la seva política domèstica contra els Germans Musulmans, considerava Hamàs un enemic a batre-. Coneixíem també la rivalitat de Qatar amb l'Aràbia Saudita, ara una gran perdedora en el tauler de la geopolítica al món islàmic: per cada graó que puja Doha, Riad en baixa dos. Però no podíem pensar que finalment aquest riquíssim xeic donaria totalment l'esquena a un dels seus protegits , el líder sirià.
No tenim respostes al segon grup de tres preguntes. De vegades, sense respostes clares també s'avança en la bona direcció.
