Publicitat
Publicitat

Premi Llull: cornuts i pagar el beure

Aquesta expressió popular, amb què es vol significar fer una cosa a profit d'altri i sortir-ne perjudicat, s'ajusta al paper representat pel jurat que ha concedit el premi Ramon Llull a la senyora Núria Amat per la seva novel·la Amor i guerra , de la qualitat de la qual, si cal, ja en parlarem un altre dia. És obvi que la senyora Amat és lliure de presentar els seus papers al premi que li doni la gana, però també ho és que l'autora s'ha distingit per la seva bel·ligerància ideològica respecte a la llengua que ara fa servir per embutxacar-se els 90.000 € del premi. I és que a l'hora de fer calaix poc importen les conviccions.

La senyora Amat va publicar el 2007 a El País un articlet, El circo patriótico , en què denunciava el " nacionalismo excluyente " d'un sector del govern tripartit aleshores a la Generalitat. També va ser una de les firmes que figuraven al peu del Manifiesto por la lengua común (2008), que s'oposava a la normalització del català a Catalunya i a la política d'immersió lingüística a les escoles. No satisfeta encara, va aprofitar la seva presència al programa Els matins de TV3 per comparar la política lingüística de la Generalitat amb el nazisme, ja que, segons ella, el govern tripartit feia "les mateixes subtileses amb la llengua que el partit nazi, en imposar un tipus de parla..." I per acabar-ho d'adobar, va ser molt crítica amb l'entitat que li ha donat el guardó, l'Institut Ramon Llull, pel tracte discriminatori dispensat als escriptors " castellanoescribientes " (diu ella) perquè considerava que se'ls marginava a la Fira de Frankfurt. Vet aquí el motiu de la rebequeria. El bagatge ideològic de la senyora Amat és prou contundent, doncs, perquè un lector imparcial quedi perplex davant la decisió del jurat i el galdós paper que amb la concessió del premi ha fet.

Girem els fets al revés. ¿S'imaginen el jurat del Cervantes donant el premi a un autor català que s'hagi distingit pels seus atacs a la llengua castellana? Certament, una decisió com aquesta només s'explicaria per la qualitat indiscutible de l'obra, cosa que en el cas de la senyora Amat deu estar bastant lluny de ser així, entre altres coses per una raó molt senzilla: el fet de ser defensora del bilingüisme i proclamar-se "escriptora de dues llengües". Em permeto, arribats aquí, citar a la senyora Amat uns fragments del que Josep Pla pensava del bilingüisme en comentar un article d'Enrique Badosa titulat José Pla y la peripecia del bilingüismo : "El bilingüisme no és cap peripècia, sinó una tragèdia per als catalans. [...] Havent nascut a Catalunya hauria estat per a mi molt plausible poder arribar a ésser un escriptor bilingüe. Però això és impossible. Hi ha una gran diferència entre saber una llengua i conèixer-la. I això [...] em permetrà formular una afirmació: el bilingüisme no és cap peripècia. Aquesta paraula implica habilitat, trapelleria, aventura, sort. Però no és això! El bilingüisme és una tragèdia. El bilingüisme és una tragèdia indescriptible [...] Creure que es pot sortejar aquesta exigència amb habilitats -el que el senyor Badosa anomena peripècies- és un error, i probablement el camí més directe per perdre la vida." Jo dubto molt del bilingüisme literari de la senyora Amat. En tot cas, el bilingüe deu ser el negre que li ha traduït la novel·leta del castellà al català.

Cultura és un terme prou ampli per fer-hi cabre qualsevol disciplina artística que no tingui relació amb la paraula. Però a Frankfurt s'hi convidava la literatura catalana. I la literatura es fa amb llengua. La prova, la traducció. ¿Què fa que una obra de Shakespeare o de Poe s'incorpori a la tradició catalana, traslladar-la al català o al castellà? La resposta és òbvia. Les llengües de cultura són sempre excloents. La senyora Amat en té un bon exemple en el senyor Gimferrer. Que jo recordi, no li he sentit mai reivindicar que títols com Arde el mar o La muerte en Beverly Hills -escrits en castellà- formin part de la tradició catalana. Sàpiga la senyora Amat que els seus llibres en castellà seran, si mai hi arriben, literatura castellana; i que els seus llibres en català, també si mai hi arriben, literatura catalana. I ella, "el subjecte de la tragèdia" de què parla Pla.

Aquí, però, som tan originals que donem un premi que porta el nom de qui va donar a la llengua catalana entitat i prestigi a una senyora que no s'ha tallat un pèl a renegar-ne públicament. En què pensaven els membres del jurat quan van prendre aquesta decisió? O la senyora Amat ens deixa bocabadats amb la seva novel·la quan surti al carrer, i això justificaria, pel vessant de la qualitat, la decisió del jurat, o val més que aquests senyors, començant pel president de la institució i acabant pel conseller de Cultura, facin les maletes i es dediquin a regar els geranis al jardí de casa seva. Com reclamava Voltaire, precisament.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT