25/11/2011

President amb pinçament

2 min

Potser va ser el graciós saltet que va fer diumenge al vespre al balcó del número 13 del carrer Génova de Madrid, a petició dels milers de persones que l'hi demanaren mentre enarboraven vistoses banderes espanyoles i ballaven al castís ritme d'algun pasdoble. O tal vegada va ser l'esforç que li va requerir el fet de dipositar en els llavis de la seva esposa (els de la boca, vull dir) un petonet fugaç i estugós, que va recordar l'escena de la princeseta que va besar el granot encantat. No ho sabem. Però algun excés degué cometre Mariano Rajoy la nit electoral que li va produir un pinçament a l'esquena. És l'única explicació que se'ns acut per a la curiosa paràlisi que li ha agafat a aquest home després d'haver-se erigit en l'absolutíssim vencedor de les eleccions.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

D'aleshores ençà, l'únic que n'hem sabut és aquesta foto que el PP fa córrer a tort i a dret, en què el nostre home apareix assegut davant la seva taula de treball, amb un posat engalavernat i una expressió absent al rostre, com si estigués a punt de caure-li la bava. Ja sabem que don Mariano no ha estat mai el cul d'en Jaumet, però tanta immobilitat i tant d'hieratisme espanten una mica. I si de l'emoció li va venir un cobriment i ha quedat així? I si el pèrfid Aznar, envejós del triomf del seu fill tonto, li ha practicat una lobotomia? Ens preocupa, don Mariano. I no només a nosaltres: Merkel i Sarkozy també comencen a donar mostres de nerviosisme davant de tanta inanitat.

Com que el poder ho embelleix tot, una legió de fins analistes han volgut descobrir, sota el silenci fantasmal de Rajoy, un cúmul de virtuts del bon governant. Segons aquestes veus autoritzades, l'imminent president espanyol seria un home prudent, reflexiu, ponderat, que no es deixa moure per impulsos ni per pressions, i un bon administrador dels temps polítics (això també ja ho van dir els mateixos fins analistes de Zapatero, en els seus dies de més glòria).

Si totes aquestes ments lúcides volen insistir a pegar-li voltes al nan per veure si creix, endavant i que no se'n privin. Ara, la realitat sembla més senzilla: l'especialitat de Rajoy, la constant de tota la seva carrera política, ha consistit a no fer res i limitar-se a esperar que passessin coses. I no li ha anat gens malament, com es pot veure. De manera que, com a bon conservador, no cal esperar d'ell que canviï el que li ha funcionat tan bé. No és prudent, és covard. No és reflexiu, és pusil·lànime. No és ponderat, és oportunista. I no és, sobretot, res més que un mediocre encantat de ser-ho.

Europa haurà d'esperar (encara que no tingui espera) amb paciència que don Mariano es digni a dir alguna cosa sobre l'euro. De moment, en canvi, li coneixem dues decisions que ja duia preses: negació del diàleg amb Amaiur i negació del fons de competitivitat a Catalunya, que torna a fer el paper d'en Pere Mateu. Ai, que ja se li veuen les orelles, al pacte fiscal.

stats