Publicitat
Publicitat

Pressa per arribar a Ítaca

El congrés que ha celebrat Convergència Democràtica de Catalunya aquest cap de setmana és una molt, molt bona notícia per a Catalunya i la seva futura independència, cada vegada més a tocar. No s'hi valen reserves: CDC ha deixat escrit que una nació necessita un estat per poder sobreviure i garantir el progrés dels seus ciutadans. El cas és que per a l'emancipació nacional dels catalans -que començarà a la Catalunya estricta- és condició necessària comptar, sí o sí, amb Convergència Democràtica i, esclar, Unió Democràtica. Certament, també hi tindrà un paper més que notable ERC. I cal comptar amb SI i s'hi han de convidar, sense retrets, tots els sectors d'ICV i PSC que o bé es mostren titubejants, o bé n'estan secretament convençuts i que per la raó que sigui encara no han sortit de l'armari. I encara diré més: si algú del PP o de C's cau del cavall a darrera hora -que n'hi haurà-, no els farem fàstics. La independència no la portaran uns salvadors de pàtries nets de pols i palla espanyola, sinó una majoria social i una majoria parlamentària que ocuparà l'espai més ample possible.

ENS PODEM FER EL CÀRREC que alguns no entenguin, o no vulguin entendre -com Pere Navarro, secretari general del PSC-, que CDC tingui un horitzó sobiranista i, en canvi, hagi de pactar amb el PP. Ara bé, es tracta de reserves estètiques o cíniques. Certament, fa lleig veure Sánchez-Camacho o Millo parlant com si fossin els amos del Govern. O pitjor, són crítiques que semblen ignorar que tot govern respon a una ètica de la responsabilitat -més enllà de l'ètica de la convicció- que l'obliga a pactar amb el diable, si cal, ara per pagar sous i proveïdors cada final de mes. En aquest sentit, és estrany que els dirigents del PSC facin veure que no entenen la clàssica distinció entre convicció i responsabilitat, quan la contradicció ells mateixos la porten escrita a la seva experiència de tripartit, a les sigles (PSC-PSOE) i fins i tot al front, com ha demostrat la criaturada de remugar davant les xifres de les balances fiscals mesurades amb els mateixos criteris que havia beneït el seu conseller Antoni Castells. (Atenció: la reacció immediata del PP a Catalunya sobre el congrés de CDC en boca del senyor Millo és tota una altra cosa, i el seu cinisme es mereix un Cantus firmus sencer.)

SÍ QUE ÉS CERT QUE LA METÀFORA d'Ítaca emprada al congrés, segons el poema de Kavafis i incorporada a la memòria col·lectiva dels catalans gràcies a la bella cançó de Lluís Llach, presenta algunes ambigüitats que molts ja han fet notar. No és políticament greu: una metàfora és un recurs fort però limitat, que pretén convertir una idea complexa en una imatge fàcil de comunicar. I posats a triar entre Arcàdia, el paradís, o Ítaca, l'illa que converteix el viatge en una iniciació, jo també trio Ítaca. Però si cal recordar que la independència no és Xauxa, també s'ha de dir que no pot ser un camí inacabable. En el camí a Ítaca, ja ens n'hem fet, de vells, i estem plens de coneixences. Ara toca arribar-hi.

ÍTACA, DONCS, és una bella imatge, però no un full de ruta. I és que, entre altres coses, la independència no n'ha tingut mai ni enlloc, de fulls de ruta. Un dia -aviat- es produirà un col·lapse que forçarà una ruptura amb l'ordre constitucional espanyol. I això no admet planificacions: només cal estar a punt. Com a Mateu 24, 42-44, cal vetllar perquè no sabem ni el dia ni l'hora de la fi dels temps d'ignomínia nacional. El país ja fa molts anys que ha posat el rumb cap a Ítaca, abans que cap congrés ho hagués decidit. Ara, Convergència hi afegeix les seves naus: és un pas de gegant. Però no ens hi encantem. Com deia Heribert Barrera a l'anunci de la convocatòria del 10-J -ara títol d'un llibre imprescindible acabat de publicar per Dèria-, "tenim pressa, molta pressa".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT