Prioritat per als anònims

Són les 3 de la matinada i sóc en una terrassa d’estiu amb uns amics. Sona el mòbil de la dona d’un d’ells, que també és amb nosaltres. A la pantalla: “Número ocult”. La dona dubta, però com que té els fills de colònies, agafa la trucada, per si és una urgència.

Una veu de noia l’amenaça i diu que té pensat segrestar un dels seus fills, del qual diu el nom de pila. La meva amiga de seguida s’adona que és una barrabassada d’uns adolescents, ja que la insulten i se’n burlen abans de penjar.

Tot i estar gairebé segurs que és una bretolada, la parella vol saber quins amics del seu fill han fet la trucada per tal d’advertir-ne els seus pares. I també per assegurar-se del tot que no era una amenaça seriosa.

Efectivament, l’operadora pot localitzar la trucada entrant. Ara bé, els informen que no els hi diran: s’ha de posar una denúncia a la policia; després un jutge ha d’emetre una sol·licitud judicial a l’operadora, la qual donarà el número a la policia; el cos policial el mantindrà en secret, per respecte a la intimitat del que ha trucat! Li farà un advertiment i, només en cas que tornin a molestar, desvelaran al denunciant de qui es tracta. Només si hi ha reincidència. Resultat: s’està donant més privilegis a l’anònim que al que no ho és!

Per què es pot oferir l’anonimat de forma generalitzada? ¿No ens adonem del ventall de possibilitats que una operadora ofereix amb l’opció del “número ocult” (no tots els fabricants tenen la funció de bloquejar-los)? I, si es permet, almenys un hauria de tenir dret a saber qui li truca, si ho demana a la seva companyia.

Però no: en aquest món digital, té més drets i privilegis l’anònim que els qui donen la cara.