El premi Pritzker a RCR mostra l’excel·lència de l’arquitectura catalana
El jurat del premi Pritzker, considerat per la seva rellevància el Nobel de l’arquitectura, va decidir atorgar el guardó 2017 a tres arquitectes catalans: Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta, que des del 1988 treballen conjuntament a l’estudi RCR. És la primera vegada que el premi s’atorga a tres arquitectes a la vegada -cosa que s’interpreta com una voluntat de valorar el treball en equip- i també la primera que recau en arquitectes catalans. Fins ara, a nivell estatal només ho havia aconseguit Rafael Moneo el 1996. I, per continuar amb la llista de rànquings, Carme Pigem és la tercera dona que aconsegueix el Pritzker, després de la iraniana Zaha Hadid i la japonesa Kazuyo Sejima.
Però el que més es destacava ahir era que RCR té el seu estudi a Olot i ha aconseguit el seu prestigi i el màxim honor arquitectònic treballant des de la perifèria de les grans capitals de l’arquitectura. Això, precisament, ho ha valorat el jurat quan explicava que en un món cada cop més global i amb l’amenaça de la uniformitat, hi ha el perill de perdre de vista el que és local, però l’obra dels tres arquitectes catalans mostra que és possible ser totes dues coses a l’hora, local i global, allò que se’n diu també glocal. “Les nostres arrels fermes al seu lloc i els nostres braços estesos a la resta del món”, com diu el veredicte del jurat.
El Pritzker els premia a ells, per descomptat, i a la seva manera d’entendre els factors emocionals, paisatgístics i fins i tot espirituals de l’espai construït. Valoren la bellesa i l’experiència de l’usuari de la seva arquitectura, però també la construcció ben feta, el respecte pel passat i per l’entorn des d’una contemporaneïtat rabiosa.
Però el premi també suposa un reconeixement a l’arquitectura catalana, que en conjunt surt reforçada amb aquest guardó. Aranda, Pigem i Vilalta van estudiar a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès i el seu principal referent seria el desaparegut Enric Miralles, que ha marcat tota una generació amb un tipus de treball allunyat de l’ortodòxia de l’Escola de Barcelona, però que en bona part té els fonaments en la tradició arquitectònica catalana d’excel·lència, honestedat dels materials i preocupació per l’entorn natural i urbanístic. Per això, també és un orgull per a tota la professió.
