Publicitat
Publicitat

El Problema

Aquests dies Espanya està generant una gran incertesa internacional. I uns nivells d'ansietat importants entre la població. El govern espanyol genera confusió amb declaracions contradictòries, mentre l'oposició fa asseveracions que no tenen cap credibilitat -els seus líders ens van enfonsar en aquest desastre-. Total, un desgavell polític de dimensions tremendes. La població assisteix espaordida a aquest lamentable espectacle. Per què s'ha trigat tant a demanar la intervenció a la banca? Ara s'han fet auditories als bancs, però amb dades del tancament del 2011: ¿són certes avui, mig any després? Per què els governants espanyols no reaccionen a les recomanacions internacionals? En resum: hi ha algú controlant la situació? L'explicació a tant despropòsit és relativament simple: els que manen són, majoritàriament, una colla d'ineptes i no estan prou preparats. I els de l'oposició, també. De fet, el gran problema d'Espanya és que posseeix una classe política de gruix mínim. I el tema és alarmant, perquè una classe política de mala qualitat pot enfonsar un país.

Pot ser que a Europa hi hagi una crisi de lideratge. De fet, sempre n'hi ha hagut. Tendim a sublimar el passat. Els que ens semblen grans líders del passat també van actuar lleugerament: la crisi de l'euro n'és la conseqüència. Però els governants europeus tenen, en termes generals, i per molta ironia que es vulgui desplegar sobre el tema, unes capacitats elevades. Tant els governants dels grans països com els dels petits. En general són gent preparada, que ha demostrat uns nivells d'ambició i de capacitat de treball que els han empès a lluitar aferrissadament per arribar on són. Estan sotmesos a un sistema de designació/elecció bastant exigent. No és el cas dels polítics espanyols, que són els pitjors d'Europa. Han estat seleccionats per un sistema que no té per objectiu encimbellar el millor -els sistemes d'altres països potser no ho aconsegueixen, però ho intenten-. La crisi sovint ens porta a preguntar-nos: hem arribat a tocar fons? No ho crec. Els polítics espanyols d'ara són més incompetents que els d'ahir, però els de demà seran encara pitjors.

A aquesta degradació hi hem arribat per pur immobilisme institucional dels pilars bàsics de la democràcia: governs, Parlaments, judicatura, premsa, sindicats, patronals... Sovint es diu que un país té els governants que es mereix -almenys en democràcia-. No és cert. El sistema electoral espanyol, i català, fa que els representants no parin la més mínima atenció a l'elector, sinó al partit. L'endogàmia és colossal i porta, per tant, a l'enviliment. S'ha arribat a un nivell tal d'abjecció de la vida pública que, sincerament, res fa entreveure un futur millor. I la població, tot això, s'ho ensuma. Mentre la classe política espanyola (que, com no em cansaré de repetir, inclou la catalana) no decideixi regenerar-se, no hi ha res a fer. No hi ha sortida. I d'això hauríem de començar-ne a ser conscients i a assumir-ho.

Dins de tota aquesta asfixiant atmosfera, no deixa de provocar una satisfacció certa veure aparèixer el president de la Generalitat per una cadena americana explicant, en anglès, que cada any se'n va cap a Madrid l'equivalent al 9% del nostre PIB. L'encertarà més o menys en l'obra de govern, però el president de la Generalitat dóna la talla del càrrec. I té alguns elements al Govern que són molt remarcables. Però no ens enganyem: tot plegat és una excepció. El president Mas representa un parèntesi. Fruit d'un esperit de resistència assaonat durant anys. D'una manera de ser de l'individu i d'entendre el país. Una situació fora de lloc, perquè el sistema nostre de partits empeny en sentit contrari: cap a la mediocritat. D'aquí unes setmanes, amb la discussió definitiva sobre el pacte fiscal, la mesquinesa que envaeix el Parlament es posarà al descobert, un cop més. No esperin que allí s'arribi al consens sobre l'espoli fiscal que sí que existeix entre la població. Podrem observar el lamentable espectacle de com tots els diputats es deuen a algú, menys a l'elector -que hauria de ser el seu amo-. Però no hi ha escapatòria. Si abans no es regenera, la nostra classe política ens portarà al desastre. I posats a confiar en el president Mas, no estaria de més que, com a llegat de la seva obra de govern, ens deixés materialitzats alguns ideals que l'opinió pública dóna ja per perduts. Entre ells un sistema de regulació de partits i de representació parlamentària que faci de la nostra classe política un col·lectiu més preparat i decent del que ara és.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT