J. A. Mendiola
23/04/2017

Projecte Mielgo

3 min
Auditòrium un cop més es va convertir en una festa musical de gran nivell.

Auditòrium.- El concert núm. 12 de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida per Pablo Mielgo, tampoc no va decebre. No era un programa habitual, comercial, però, així i tot, l’auditori del passeig Marítim va registrar una bona entrada, com gairebé sempre, amb un públic consolidat, fervorós, exigent i cada cop menys conservador. També és cert que gràcies a l’obertura del ventall de Pablo Mielgo, que a més de refermar l’assistència ha donat ales a un projecte musical dels més ambiciosos que hem viscut. I una bona prova és la imbricació de l’Acadèmica Simfònica dins l’Orquestra, que fa possible audicions tan poderoses com la de dijous passat amb La consagració de la primavera. Però la peculiaritat no és la gran peça d’Stravinski, ja convertida en un clàssic per mèrits propis. La gosadia era en la primera part del programa, amb Pacho Flores com a solista, trompetista sorgit d’ El sistema de José Antonio Abreu, aquest miracle veneçolà que en quaranta anys ha aconseguit escolaritzar un milió de nins, amb uns fruits musicals tan incontestables com el que ens ocupa. A més, va iniciar la seva participació en el dotzè concert de temporada amb un instrument que té poques possibilitats com a solista, el corn de caça, tot i la bellesa compacte del seu so. Concert per a corn de caça, de Johann Baptist George Neruda, va agradar i va sorprendre una mica. Canvià d’instrument i amb tres tipus de trompetes continuà l’hora llarga que durà la seva intervenció. Efrain Oscher, un altre fill d’ El sistema, va compondre Mestizo perquè la interpretàs Francisco Pacho Flores, la segona peça oferida pel solista, que pujà l’ambient, amb una petita i divertida exhibició per part d’alguns dels percussionistes de l’Acadèmia. I per si no ni n’hi hagués prou en tan especial concert, Invierno porteño d’Astor Piazzolla acabà d’arrodonir la variada intervenció de Pacho Flores, que ens obsequià amb un bis no menys peculiar, titulat A mis hermanos, amb el qual es va acomiadar d’un públic que no escatimà aplaudiments a la finestra d’aire fresc que havia obert el projecte Mielgo.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Però el projecte Mielgo no acaba aquí, amb una programació més enllà de l’ocurrència i de l’habilitat per triar les peces. La segona part serveix com a tast del que pot arribar a ser l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears. Per a La consagració de la primavera d’Igor Stravinski, el director va disposar més de cent músics sobre l’escenari pel repte que sempre és aquesta composició, clàssica i rompedora al mateix temps, “el salt més prodigiós”, com la qualifica ni més ni menys que Pierre Boulez, un calidoscopi de sensacions, la precisió del caos estructurat sense màcula, un contrast perfecte entre la massa orquestral i els instruments solistes, el punt d’inflexió entre la modernitat i el classicisme, amb un peu a cada banda o, com la defineix Lucien Rebatet, “la genial adequació de l’estil al tema”. I podríem continuar definint aquesta obra mestra que marca el principi d’una època i que naturalment va ser saludada a la seva estrena amb una bona ració d’indignats xiulets. Però això ja és història rància. Els més de cent músics dirigits per Pablo Mielgo varen mostrar les seves possibilitats des de la introducció i fins a la Dansa del sacrifici, subtitulada Danza de cérvola hipnotitzada per una boa, que també mostra d’alguna manera el tarannà de la composició que parla de savis, d’ancestres, de natura, de violència... I tot això va fer acte de presència a l’Auditòrium, que un cop més es va convertir en una festa musical de gran nivell.

stats