Publicitat
Publicitat

PxC com a excusa

Hem sentit a Duran i Lleida anunciar que CiU està oberta a pactar als ajuntaments amb qualsevol força política del país, excepte amb Plataforma per Catalunya; se sobreentén que a causa del discurs xenòfob d'aquesta formació. Molt bé. Descartar pactes amb PxC, el partit sorgit dels miasmes més fecals de la societat catalana, forma part del que es dóna per descomptat. Entra fins i tot en el guió d'aquest fletxa anomenat Josep Anglada, encantat d'exercir el paper de superdolent de la pel·lícula, perquè fins i tot això li fa aparentar una envergadura que no té: per a qui no és res, ser el malvat ja és alguna cosa. I vaja, sincerament, no ens imaginem el sempre ponderat senyor Duran i Lleida dient allò de "Dins una dinàmica de geometria variable, estem estudiant arribar a acords puntuals amb Plataforma per Catalunya en aquells municipis en què..."

Descartar pactes amb PxC és molt correcte, però no n'hi ha prou. Perquè, ara mateix, el discurs xenòfob no s'esgota a Catalunya amb el partit de Josep Anglada. N'hi ha un altre, el PP, que en aquesta campanya ha utilitzat arguments i ha llençat consignes propis de l'extrema dreta més bèstia i despentinada. Com sempre, i per si de cas, aclarirem que no fem referència a la totalitat del PP, però sí al PP de Catalunya, i molt concretament al de Barcelona i Badalona. No deu ser casualitat que, de tots els candidats a totes les alcaldies catalanes, Xavier García Albiol sigui l'únic que hagi de fer front a una querella per racisme. Algú em pot objectar que és improcedent la comparació entre una mamarratxada neofeixista com PxC i un partit democràtic de centredreta que forma part nuclear del sistema polític espanyol i català. Potser sí, però en canvi no hi ha cap diferència entre el vídeo electoral de PxC, en què es veien unes noies amb burca saltant a corda (se suposa que en una Catalunya futura, controlada pels musulmans) i les soflames d'Albertito Fernández Díaz sobre la població immigrada considerada com a epidèmia. Es tracta exactament de la mateixa porqueria, del mateix discurs intoxicador i perillosament inflamable. Tot i així, tant Fernández Díaz com García Albiol compten amb l'aquiescència i ple suport de la seva cap de files, Alicia Sánchez-Camacho, feliç d'haver convertit el PP, tal com era de preveure, en la tercera força política del país. I vistos els resultats, cal pressuposar que els dirigents del PP català continuaran jugant, sense cap escrúpol, a fer lepenisme a la catalana fins que convingui.

Per això, a CiU poden estalviar-se les excuses a compte de PxC i explicar-nos les coses com són: que el PP és hegemònic a tot Espanya (i decisiu a Catalunya) i que CiU ho és aquí. Que tot és propici a una Santa Aliança entre aquests dos partits, que la seva entesa ha de portar uns anys meravellosos d'estabilitat i bonança, i que no és hora de perdre el temps amb minúcies. Com que ja som grandets, gairebé és segur que ho entendrem. Però la taca d'ignomínia ja no la podrà esborrar ningú.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT