Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

Qualsevol cosa menys la desesperança

Hem demanat a sociòlegs que ens ajudin a preveure les reaccions que vindran amb l'espiral retalladora i els pitjors mesos de la crisi. El dilema és "resignació o revolta", però la dualitat és tramposa perquè té moltes gammes. Ni tots els que no es mobilitzaran estan resignats, ni els que s'apuntaran a l'espiral reivindicativa són els més perjudicats. Hi ha motius d'irritació clars, però també un esgotament, i precedents com el d'Atenes alerten que el conflicte al carrer no impedeix decisions dràstiques. A la vegada, hi ha falta de confiança en els convocants habituals de protestes, por, mandra, i la passivitat derivada de la necessitat de desconnectar de tant temps de males notícies. És una de les grans incògnites de la propera dècada: si la crisi serà la llavor de noves maneres de reivindicar, cap on evolucionaran els indignats, si sorgiran noves maneres d'organitzar-nos, fins on aguantaran els sectors que pateixen més sense caure en l'espiral de conflictivitat de qui ja té molt poc a perdre. De les gammes de reaccions, que a vegades inclouen la desesperació justificada, el pànic més gran és el de caure en la desesperança, que sol ser el preludi dels pitjors règims que hem inventat. El destí està en mans de qui sàpiga combatre-la i generar corrents que, assumint que ara toca un gran canvi, en dissenyin un que ens faci radicalment millors.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT