Quanta desigualtat necessita el capitalisme?
Els adjectius anticapitalista o an tisistema poden ser considerats sinònims si acceptem que el nostre sistema o, dit més finament, el nostre model econòmic és el capitalisme. Ho sigui o no, de la CUP a Podem passant pel laborisme de Corbyn, no sembla que l’anticapitalisme (més o menys camuflat) hagi d’entrar en crisi aquest 2016. Ben al contrari, sembla que s’expandirà i guanyarà influència.
Si ara ens ho mirem des d’una perspectiva històrica, és raonable que ens preguntem què diferencia els cupaires o alguns sectors de Podem dels vells anticapitalistes del PC. I en les diferències resulta inevitable que hi vegem algunes de les profundes dissensions que van enfrontar el POUM i el PSUC el 1937 i, en un pla més teòric i general, el socialisme llibertari i l’estrictament leninista.
L’anticapitalisme del segle XXI és completament contrari a la centralització del poder, i aquesta aversió, portada potser a extrems ridículs, no és gens aliena a la creixent irritació que suscita la CUP aquests dies en molts votants independentistes. És una aversió que vol superar el clàssic dilema segons el qual o sacrifiques la igualtat per garantir la llibertat (com el capitalisme) o sacrifiques la llibertat per garantir la igualtat (com el ja obsolet socialisme real). L’anticapitalisme d’avui vol demostrar que no és cert que igualtat i llibertat siguin incompatibles, i que es pot qüestionar la propietat privada, i la desigualtat que genera, sense que per això calgui que un estat anul·li els individus.
Hem encetat any en plena ressaca d’aquella exaltació de la propietat privada que van desfermar Reagan i Thatcher als 80 convertint en culte la desregulació del mercat. I enmig d’una creixent desigualtat que va destruint classes mitjanes i fa de la meritocràcia una burla, no és gens estrany que el cíclic pèndol de la història recuperi la idea, i la necessitat, de posar límits a la propietat privada. No sé si sense propietat privada no hi pot haver democràcia, però sí que sé, perquè és una realitat sagnant, que si n’hi ha sense límits la democràcia és una pantomima.
Abans que “aquest volcà inexplicablement tranquil de la desigualtat”, com el descrivia ahir Toni Güell, entri en erupció, valdria la pena que els que ens sentim demòcrates -no cal ni ser d’esquerres- admetéssim que la propietat privada és també poder i un poder que no passa per les urnes. L’ideal de la democràcia segueix sent un far prou potent per superar el vell dilema entre capitalisme i comunisme. Si ser anticapitalistes equival a voler sortir d’un sistema de valors, d’un model econòmic, que considera legítim -que no persegueix com a delicte- que alguns tinguin un patrimoni o un salari que multiplica per cent o més el que tenen d’altres, quan aquests altres no poden viure dignament, no ho dubtin: només l’anticapitalisme és avui decent, humà i civilitzat. I si no és així, si de tot això se’n pot sortir salvant el capitalisme, que els que s’ho creguin s’hi posin aviat. Si no ho fan, el somni de combatre alhora el poder centralitzat i la desigualtat, tard o d’hora, esdevindrà hegemònic.
