Catalunya, Grècia i la dignitat d'un poble
Grècia és un país que, fàcilment, qualsevol català pot estimar. Com el nostre és petit, va patir una dictadura i conserva una llengua que no es parla enlloc més. Però el que ens fa més similars, a grecs i catalans, és un cert fatalisme. Aquest sentiment melangiós és força intens en el seu cas i, per poc que te'l facis explicar, acaba sent una actitud victimista que ens resulta ben familiar. Nosaltres ens queixem d'Espanya, ells de Turquia. I tant és que faci cent vuitanta anys que són independents. Estan convençuts que tot mal endèmic és herència otomana. Darrerament he recordat alguns arguments, arguments on avui el papu ja no deu ser el turc sinó França, Alemanya, la troica o els mercats. L'anunci del president Iorgos Papandreu de celebrar un referèndum, però, m'ha alegrat, alegrat i preocupat.
Els llibres d'història són plens d'esdeveniments que avui considerem lògics i que, just un dia abans, els contemporanis consideraven impossibles. Per exemple, ¿algú podia preveure que un dia l'Europa capitalista, per evitar el col·lapse del seu sistema financer, suplicaria els diners de la Xina, un país encara formalment comunista? Ningú pot imaginar què ens espera. En podem arribar a veure de molt grosses i, l'endemà de veure-les, ja tot ho trobarem ben normal.
No se sap si per pura desesperació o guiat per una llum, Papandreu ha fet una maniobra genial. Ha capgirat el malson que viu Grècia amb el gest elemental de posar el futur del país en mans dels grecs. Un altre cas de coratge democràtic el van protagonitzar els islandesos, quan van votar que no es faria servir diner públic per pagar els errors -o delictes- dels seus bancs. Aviat els grecs podran decidir. Al final un poble humiliat haurà recuperat la seva dignitat, una dignitat que -esperem-ho pel bé de tots- no els impedeixi entendre que els convé doblegar-se dòcilment.
