Que bé que ens va si ens ho passem bé
DEL DOCUMENTALexcel·lent sobre els Beatles que fan als cinemes en remarco una lliçó simple i essencial: que bé que els anava quan s’ho passaven tan bé fent el que feien. Com s’encomana el bon rotllo, la joia de viure. Com era correspost pel públic cada cop de cap natural que feien a l’escenari, perquè allò era de veritat. La lliçó inclou pel mateix preu la segona part: la facilitat amb què ens compliquem la vida, com l’èxit i l’excés anul·len l’espontaneïtat, com la condició humana sempre vol enderrocar els ídols que ha aixecat. I així els quatre noiets van acabar avorrint la millor feina del món.
És la caricatura exagerada d’una realitat quotidiana. Els instants de felicitat sempre provenen de tenir la sort de fer el que t’agrada en bona companyia i disfrutar-ho. Si t’ho estimes i ho fas de gust, tot acompanya. I això es transmet als altres. Però apareixen de seguida forces que tendeixen a frustrar-ho. Des de l’enveja dels uns fins als excessos o insatisfaccions propis. I un instint destructor, rabiós, d’una competitivitat mal entesa, per impedir l’alegria aliena.
Ja sabem que a la feina no sempre et pots divertir i que hi ha obligacions i mals rotllos inevitables, però, sisplau, no cal que els provoquem, que ja vindran sols. I cada cop inventem més sistemes de control, més contrapesos interns, més mecanismes que frenen la frescor i l’alegria i la creativitat. Com si ens fes ràbia que algú s’ho pogués passar bé treballant, tot i saber que és la via millor per a la feina ben feta i l’única per assolir resultats excel·lents.
Cada cop tinc més clar que a aquest món hi hem vingut a estimar - All you need is love -, a cuidar-nos - I want to hold your hand - i a divertir-nos tant com puguem - Twist and shout -, i em dol veure totes les estructures que anem creant per impedir-ho, per frustrar-nos els uns als altres, a vegades per frenar-ho en nosaltres mateixos. Ens amarguem l’avui, per això acabem enyorant el Yesterday.
