Publicitat
Publicitat

Que hi ha algú més...?

De funcionaris, vegin vostès quines coses, n'hi ha principalment de dos tipus: d'eficients i de ganduls. O de pencaires i de malfeiners, com prefereixin dir-ne. Exactament igual que en qualsevol altre ofici, carrera o sector. És falsa -i he tingut ocasió de comprovar-ho de primera mà- la llegenda negra segons la qual un funcionari és un personatge intrínsecament obscur, mediocre i poc o molt pervers que un cop ha accedit a una plaça fixa (i de vegades a una d'interina) dedica la resta de la seva vida laboral a mirar-se les ungles i a maltractar, en cas que treballi de cara al públic, la soferta ciutadania. El prototípic funcionari que, en lloc d'esforçar-se a trobar solucions, s'entesta a crear problemes absurds (d'aquells que als cursis els agrada dir-ne kafkians). És cert, això sí, que podem trobar casos que s'ajustin a aquesta caricatura. Però també, si ens ho mirem seriosament, en trobarem molts d'altres que feliçment la rebaten. Homes i dones repartits per tots els nivells i àmbits de la funció pública que cada dia, a còpia de feina ben feta i de sentit de la responsabilitat i -per què no dir-ho- de l'exigència, fan que rutlli la feixuga maquinària administrativa, que el ciutadà que s'hi posa al davant es trobi menys desprotegit i que les pífies dels seus superiors (començant pels polítics de torn) resultin una mica menys lesives per a la comunitat. Si em permeten parafrasejar Borges, diríem que el bon funcionari, com la felicitat, existeix i fins i tot pot arribar a ser freqüent: només cal saber-lo veure. I això requereix espolsar-se els ulls de prejudicis i altres automatismes mentals.

La mena de prejudicis que abonen la pèssima imatge que arrossega el cos funcionarial, i que el converteix en boc expiatori preferent per a governs que no saben exactament què fer davant d'aquesta crisi afamegada i omnívora. En temps del tripartit i Zapatero, als funcionaris se'ls va retallar el 5% del sou, que en els temps que corren i segons els casos pot ser una mica més que la xocolata del lloro. Ara, en temps de CiU i Zapatero, se'ls demana que treballin més temps pels mateixos i escassos diners. Demà, en temps de la Santa Aliança CiU-PP, i amb la crisi encara desfermada, qui sap què se'ls exigirà.

En teoria, la proposta del conseller Mas-Colell persegueix incrementar la productivitat del sector públic i transmetre el missatge que cal que tothom s'arremangui per superar la crisi. Molt bé. Però a la vegada, també desprèn una sensació que es fa alguna cosa (la que sigui) mentre no se'ns n'acudeix una de millor. Per deu o quinze minuts abans o després que el facin fitxar, el funcionari eficient no farà més feina, ni millor, que la que ja feia. I el dropo, doncs senzillament es dedicarà a fer el dropo deu o quinze minuts més al dia. Els superiors d'aquests funcionaris, tot sigui dit (i començant pels polítics de torn), seguiran sense tenir més idees, ni millors, de les que tenien abans. Tal com preguntava el clàssic, que hi ha algú més...?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT