Publicitat
Publicitat

Què hi hem d'anar a fer, a Madrid?

El debat sobre si l'independentisme s'ha de presentar o no a les eleccions espanyoles és la prova que hi ha un independentisme residual instal·lat en una mena de Dia de la Marmota en què és impossible superar debats: quan ja sembla que ho hem aclarit i ens hem posat d'acord, al cap de quatre anys (aquesta vegada menys: 3 i 8 mesos) torna la cantarella d'"els independentistes no hi hem d'anar a fer res, a Madrid". Uf. Com diu Carod-Rovira, res no esgota tant com la defensa de les obvietats.

Si l'independentisme ha d'anar a Madrid és, en primer lloc, perquè el nacionalisme no ha fet els deures. Tants anys de grup propi de CiU al Congrés espanyol han servit per donar majories absolutes a canvi de tenir complicitat amb el poder més que no pas a canvi d'obtenir més recursos per a Catalunya. Per justificar el paper dels nacionalistes a Madrid s'han bastit diverses coartades ideològiques, com aquella que deia que els catalans havíem d'arreglar Espanya, que l'havíem de modernitzar perquè en sortiríem tots beneficiats. Després vam passar per aquella etapa en què la clau de tot era fer pedagogia: "Hem d'anar a Madrid a explicar-nos, que ens coneguin". Fins que ens vam adonar que el problema no era que no ens coneguessin; era que ja ens coneixien i no els agradàvem. I encara hi havia aquell altre argument segons el qual s'havia de donar suport al govern espanyol per garantir l'estabilitat; tot era parlar de responsabilitat i alguns líders catalans competien per demostrar qui tenia un més alt sentit d'Estat (espanyol, naturalment).

En aquesta darrera etapa, la del duranisme, cap coartada ideològica ha tapat el fet que s'ha anat a Madrid a buscar complicitats amb els cercles de poder. N'hi ha exemples flagrants, com en el cas d'aquella esmena que CiU va presentar el 3 de novembre del 2010 als pressupostos de l'Estat per compensar econòmicament les empreses concessionàries de les autopistes radials de Madrid perquè tenien pèrdues (o menys guanys dels previstos), i ho van fer sense cap pudor tot i que Ferrovial -una de les beneficiades per l'esmena de CiU- ja estava llavors assenyalada pel fiscal com a presumpta pagadora de comissions a CDC per adjudicacions d'obra pública. O com en el cas de la llei de l'audiovisual espanyola aprovada el gener del 2010 amb el suport de CiU, una llei que afebleix el sistema audiovisual públic, que fa servilisme amb els interessos dels lobis privats, que consagra el centralisme de Madrid (en un sector en què Catalunya és potentíssima) i que envaeix competències autonòmiques.

El cas del PSC no és gaire més esperançador. Han fet el paper de la trista figura amb 25 diputats hostatges del PSOE que no han tingut veu, que no van saber respondre a la sentència humiliant del TC i que han votat desenes de vegades en contra d'ells mateixos, és a dir, en contra de lleis aprovades pel Parlament de Catalunya i impulsades pel mateix PSC. Hi ha una anècdota molt il·lustrativa d'aquesta esquizofrènia política: el 13 de desembre del 2005 va intervenir al Congrés de Madrid la diputada del PSC Lídia Santos en defensa d'una llei aprovada al Parlament de Catalunya per tal que la Generalitat pogués recórrer al TC per exigir competències. Defensant el vot contrari del PSOE va intervenir el seu marit, Jordi Pedret, diputat socialista per Barcelona.

Amb una CiU pendent dels negocis i un PSC segrestat pel PSOE, calen diputats catalans que vagin a Madrid a defensar l'estat del benestar perquè, mal que ens pesi, encara és allà on es decideix el marc jurídic de bases en matèria de pensions, salaris, salut, condicions de treball, seguretat i immigració. Calen representants polítics que vagin a Madrid a negociar el concert econòmic o, per dir-ho en el llenguatge eufemístic convergent, el pacte fiscal. Que batallin per l'eix mediterrani i per la planificació energètica, per tenir presència directa en els òrgans de govern de la UE i per desencallar el fons de rescat de peatges.

Ja sabem que l'Espanya plural no existeix, que el federalisme és inviable i que l'autonomisme ha tocat sostre. Ja sabem que amb Espanya no hi ha un projecte polític comú possible, però encara són els amos de moltes decisions que afecten els ciutadans de Catalunya. En tenim molta, de feina, a Madrid. Aquests personatges que promouen l'abstenció per desmobilitzar el vot independentista no es deuen haver adonat que els bascos -tan idolatrats per aquest independentisme- bé que hi van, a Madrid, i hi van fent pinya per reclamar el que els pertoca.

Madrid és la trinxera. N'hi ha que potser creuen que es poden guanyar batalles sense moure's de casa. Però la història diu que sense anar a la trinxera no hi ha victòria possible.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT