Publicitat
Publicitat

Què pactaria, avui, Vicens Vives?

El nom de Vicens Vives, un dels pensadors claus de Catalunya, està d'actualitat. D'una banda, se n'ha recuperat un estudi inèdit i n'ha sortit la primera biografia. De l'altra, perquè només fem que parlar de pactes i consensos en un moment que el país necessita una altra cosa: determinació. Vicens Vives va ser el gran definidor del pactisme a la catalana, és a dir, de l'acord intern per buscar millor l'encaix amb Espanya.

Anem a pams, però, i situem la figura en el seu context. Vicens Vives és el renovador de la historiografia catalana i espanyola, perquè adopta mètodes científics, desenganxats de la ideologia i del propòsit de construir, des de la història, un imaginari operatiu. L'estudi que ara es publica per primer cop, Espanya contemporània (1814-1953) , és una mostra excel·lent de la seva manera de treballar, perquè va ser escrit per encàrrec d'un editor italià, relativament lluny de la vigilància franquista, doncs. Dic relativament perquè Vicens sempre tenia un ull posat en els interessos del règim: l'home volia fer carrera acadèmica a Espanya. El text és d'una lucidesa que enamora, i explica els moviments socials i polítics com si fossin l'avenç ineluctable de plaques tectòniques adreçades al xoc. El catalanisme hi és una peculiaritat secundària, excepte que Vicens assenyala un fet tràgic: l'equivalent als grans industrials catalans són els terratinents castellans i andalusos. També hi ha "dues Espanyes" en aquest terreny.

Aquesta idea de diàleg impossible està en l'entranya del pensament de Vicens Vives. La construcció de la seva consciència està explicada en la biografia, una obra fresca i rigorosa -com acostumen a fer- de Cristina Gatell i Glòria Soler, que s'encaren sempre a personatges singulars i "impurs", en el sentit que d'alguna manera coquetegen amb el franquisme. Vicens ho fa per ambició personal i per sentit de la realitat: és el que hi ha, treballem amb astúcia per avançar. De franquista no n'és gens, però fa de més i de menys, i la resistència catalana l'acusa de "col·laboracionista". No obstant, Vicens vol trencar precisament amb la inoperància d'aquest petit món reclòs, al qual respecta per la catalanitat però menysté per la manca de visió.

Tardanament, quan el règim comença a afluixar, és quan Vicens traça l'estratègia catalana de supervivència i influència, que és terriblement moderna. Vicens, que ha estudiat la trajectòria de la burgesia catalana noucentista -la del projecte d'excel·lència, diu- vol recuperar-la per la causa. Aquesta gent s'ha entregat al franquisme, però això no pot ser sincer, de manera que Vicens planteja una aliança entre burgesia i els nous universitaris per constituir una, diria jo, "classe intel·ligent", que no dirigent, que pugui influir Espanya. Això és el catalanisme de sempre: canviar Espanya per encaixar-hi. Però és que no hi havia cap altra possibilitat d'aixecar el cap. Al costat d'això, Espriu hi posa La pell de brau , llegida sempre com una invitació al diàleg quan de fet és un amarg passar comptes als catalans i a la bestiesa espanyola.

El que intenta Vicens amb l'aliança entre empresa i intel·lectualitat és enfortir Catalunya per l'embat amb Espanya; enfortir-la i espavilar-la. El Cercle d'Economia ve d'aquí i durant dècades va complir la seva missió, fins que avui, silenciat per Josep Piqué, calla davant del greuge aeroportuari, pressupostari o fiscal. Vol dir que avui hem perdut instruments que havien fet el seu fet. No serà un problema si el país entén que ja no estem en el temps del catalanisme convencional. Vicens Vives també ho entendria, això, perquè la història i la realitat actual demostren que Catalunya no és prou forta per pactar en condicions favorables, i que la recerca del consens a qualsevol preu l'afebleix encara més. De fet, la fortalesa catalana no està en la capacitat de consens i pacte, sinó en la capacitat de plantejar-se la llibertat com a alternativa si les coses no resulten.

En aquest sentit, Vicens Vives aporta lliçons indestructibles. Notícia de Catalunya pot ser llegida com el compendi dels errors del catalanisme. Vicens estava obsessionat amb la construcció d'un horitzó possibilista, perquè sabia una cosa: la Catalunya de l'excel·lència no era factible dins d'aquella Espanya. Avui podem dir que la Catalunya d'excel·lència, europea i moderna, de justícia social, que està en la base sempiterna del catalanisme, no és possible dins d'Espanya, perquè el projecte espanyol, que n'és antagònic, l'ofega. Què faria Vicens Vives? No ho sé. El problema és què farem nosaltres, començant pel govern del senyor Artur Mas.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT