Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Què es pot fer amb un fanàtic

El desafiament d'Anders Breivik contra el tribunal que el jutja, segons el qual només reconeix com a sentències vàlides l'absolució o la pena de mort (dues coses jurídicament impossibles, perquè ell mateix ha confessat els seus crims, i per tant algun càstig haurà de rebre, però mai la pena de mort, que és fora del Codi Penal vigent a Noruega, i a més repugna la consciència de la ciutadania d'aquell país) és un excel·lent exemple de com un fanàtic intenta arrossegar tot un país cap als viaranys de la seva lògica perversa. Això és el primer que cal dir sobre l'autor de les matances d'Oslo i l'illa d'Utoya: que no és cap boig, com ja han dictaminat els psiquiatres, sinó un fanàtic. Sovint, per consolar-nos de la infàmia perpetrada per un ésser humà (per un germà d'espècie, per tant) recorrem al subterfugi de tancar els ulls i sentenciar que el criminal és un foll, algú que pateix una patologia que el fa actuar de la manera que ho ha fet. Tant de bo fos així, però no sempre és tan senzill.

Breivik no va de farol quan afirma que tornaria a matar les seves víctimes: ho diu amb tota sinceritat, i és ben probable que ho faria si en tingués ocasió. Tampoc no va de bromes quan reclama que se li apliqui la pena de mort: és obvi que la vida de Breivik, per dir-ho poèticament, és una merda, i que no li sabria gens de greu perdre-la a canvi de convertir-se en un màrtir de la seva causa miserable. Ell mateix ha subratllat que no esperava sobreviure al dia que va cometre la seva hecatombe: estava convençut que les forces d'ordre el liquidarien, i ni tan sols el fet que això no arribés a succeir no el fa dubtar de la colossal empanada que porta incrustada dins el seu cervell criminal (que no malalt, insistim-hi). També va ser ell mateix qui va observar que un boig no actuaria mai com ell ho va fer, i té tota la raó: no hi havia compulsió ni al·lucinació en el seu comportament, sinó premeditació i càlcul. I maldat, òbviament. Anders Breivik, efectivament, no és cap boig: com qualsevol fanàtic, no és res més que algú lliurat, a consciència, a l'exercici del mal.

El tal Breivik tampoc és un monstre caigut d'una altra galàxia, sinó una cosa molt pitjor: és la destil·lació vivent d'allò que hi ha de pitjor dins de cadascun de nosaltres, i dins de les societats que formem tots plegats. Per descomptat que la resposta instintiva als seus actes és el desig de veure'l mort. Però aquesta seria precisament la seva victòria: la que el legitimaria com el cavaller templer que afirma ser, algú mereixedor del respecte dels milers de fanàtics d'arreu del món que són com ell i que ja l'han pres com a referent.

Per això fan molt ben fet els noruecs (començant per les seves víctimes, que han donat un magnífic exemple de sensatesa i força moral) en denegar-li a Breivik la seva pretensió de morir com un heroi. Val la pena que en prenguem tots bona nota, d'aquest exemple. I que, als fanàtics, els enviem a podrir-se a la presó.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT