Què és la ‘section 40’ i per què ens ha de preocupar (i 2)

BarcelonaELS EXPLICAVA AHIR com el Regne Unit practica un insòlit hooliganisme legislatiu per obligar els diaris del país que acceptin ser regulats per una entitat independent però homologada per l’estat. El càstig per no acotar el cap: assumir les caríssimes costes judicials fins i tot si un querellant perd el cas. El principal problema és que, ara per ara, només Impress s’apunta com a possible regulador que dirimeixi aquests litigis. I aquest organisme arrossega problemes de legitimació greus. Per començar, no hi ha cap mitjà important que s’hagi situat sota el seu paraigua: la gent de Fleet Street prefereix el regulador anomenat Ipso. La urticària que genera Impress s’explica, sobretot, pel fet que l’entitat té com un dels principals benefactors Max Mosley, que hi ha abocat vora 3,8 milions de lliures a través de dues entitats sense ànim de lucre. El polèmic president de la Federació Internacional d’Automobilisme impulsa una croada contra la premsa, sobretot després que aquesta comencés a revelar detalls de la seva vida privada que incloïen orgies i esvàstiques. Que el principal pagano sigui un multimilionari agreujat per la premsa no és la millor credencial per a un organisme d’arbitratge que -molt en teoria- ha de defensar els més febles que no poden assumir el que val al Regne Unit querellar-se. Però a ningú se li escapa que el gruix d’investigacions periodístiques afecten, en realitat, persones al poder -polític i econòmic- ben preparades financerament per litigar.

En tot cas, els exposava aquesta polèmica britànica pel que té de forma sofisticada de condicionar els mitjans. El govern espanyol, amb la seva volença per les mordasses informatives, segur que en pren nota. O ves que no ho facin els populistes d’esquerra, que ja han llançat algun missatge inquietant sobre el control dels mitjans. Els extrems, tan a prop.