Publicitat
Publicitat

Què se'n va fer, de la noia daurada?

Un dels episodis nacionals més emotius que m'han explicat mai va tenir lloc a Luxemburg. Vet aquí.

El 1940 el petit Luxemburg es trobava -literalment- al bell mig d'una conflagració mundial. Envaïts per l'exèrcit alemany, els luxemburguesos van patir doblement aquella ocupació. Els envaïts afronten la qüestió de si han d'oposar-se als ocupants, un debat que sempre serà moralment i físicament perillós. En el cas dels luxemburguesos encara va ser pitjor: els nazis consideraven els luxemburguesos com un poble germànic, i en conseqüència van obligar els joves a servir en l'exèrcit alemany. Un país tan petit difícilment podia oposar-se per les armes al Tercer Reich, així que la resistència va optar per refugiar-se en el món simbòlic.

A la capital de Luxemburg existia una estàtua anomenada la Gelle Fra (la Dama d'Or). Representava una noia daurada que amb les dues mans oferia una corona de llorer. Era, de fet, un tribut als voluntaris luxemburguesos que durant la Primera Guerra Mundial van lluitar al bàndol francès. Com era de suposar, els invasors no van veure amb bons ulls aquell tribut a la victòria dels seus arxienemics. Però quan els agents alemanys començaven a rondar l'estàtua va passar un fet insòlit: la Gelle Fra va desaparèixer. Abans que els ocupants destruïssin o espoliessin el monument, la resistència va decidir amagar-lo. Els alemanys van entendre que la Gelle Fra s'havia elevat a la categoria de símbol nacional, de manera que van esforçar-se, i de valent, a descobrir l'amagatall. Pel que fa a la persecució nazi de la Gelle Fra , cada luxemburguès pot explicar una peripècia diferent. Tots van tenir un parent que va participar en l'ocultació de l'estàtua, o l'amic d'un parent. Les anècdotes més sucoses són les que fan referència a l'estadi nacional.

Els prohoms luxemburguesos que havien renunciat a participar en el govern col·laboracionista acostumaven a aplegar-se els diumenges a la llotja de l'estadi, on es disputaven els partits de futbol. La Gestapo tenia prou motius per creure que aquells individus estaven involucrats en el rapte de la Gelle Fra. Feia lleig torturar-los perquè eren homes massa importants, de manera que durant els partits els agents nazis seien discretament al seu costat, interrogant-los: on és la Gelle Fra? I ara posem-nos en la pell d'aquells patriotes. Per una banda, no podien deixar d'assistir cada diumenge a l'estadi, ja que seria com reconèixer alguna mena de participació en el segrest. De l'altra, anar-hi implicava la simpàtica companyia dels agents de la Gestapo, indagant, extorquint i amenaçant: on és la Gelle Fra?

Bé, els alemanys no van trobar-la mai. El 1944 Luxemburg va ser alliberat, i poc després els ciutadans d'aquell país petit i honest van poder celebrar la victòria. El clímax emotiu, per cert, va venir quan els resistents van treure solemnement la Gelle Fra del seu amagatall. I on era? Doncs ni més ni menys que a l'estadi nacional. Havien enterrat l'estàtua just al centre del camp de futbol.

Una bonica història, oi que sí? Només té un inconvenient: és falsa de cap a peus. La veritat és que els alemanys van enderrocar el monument poc després d'ocupar el país. En tot cas, he llegit diverses versions dels fets. En una, la Gelle Fra va ser destruïda immediatament. En una altra (que reforçaria la base narrativa del relat), es diu que als anys seixanta es va trobar l'estàtua original amagada a l'estadi olímpic. O sigui, oblidada en un racó pels alemanys que l'havien enderrocat. En un poti-poti d'aquí i d'allà, doncs, l'imaginari patriòtic luxemburguès va construir un relat en què, evidentment, els bons i els que se'n surten són els resistents. Buf, tot plegat massa versions. I si volen que els sigui sincer, no he arribat fins al fons de la qüestió perquè, en realitat, tant se val. Jo crec que la Gelle Fra ens il·lustra sobre una cosa molt més important que els fets històrics.

El cas de la Gelle Fra sembla que hauria de carregar de raons els enemics del concepte nació . Aquells que acostumen a dir: "Ho veieu? Tots aquests mites són falsedats perfectament documentades. Per tant, si els orígens d'una comunitat humana es basen en una mentida, la nació creada a partir d'un mite fals és igualment falsa". O sigui, aquell discurs que tira per terra els mites fundacionals al·legant la seva inconsistència històrica. Aquells que insisteixen, per exemple, que les quatre barres mai no van ser quatre dits de sang sobre un escut medieval, que l'anècdota és un invent del romanticisme del segle XIX. I segurament tenen raó. Però el que no entenen és que si algú va sentir la necessitat de crear un relat col·lectiu és perquè el col·lectiu ja existia. No és que la Gelle Fra creés Luxemburg; va ser al revés: els luxemburguesos van crear el relat de la Gelle Fra perquè ja existien com a comunitat humana. O, dit d'una altra manera, no és el mite el que construeix la nació, és la nació la que construeix els seus mites.

Però això n'hi ha uns quants que mai no ho entendran.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT