Quedar bé no costa tant
Aquesta setmana Maria Antònia Munar, exprincesa de Mallorca, ha demanat disculpes per haver dit fa uns dies que els culpables de delictes econòmics no haurien d'anar a presó. "Els temes de diners s'arreglen amb diners", va afirmar en aquella ocasió, amb una frase digna de l'escut de la família Rockefeller. Després va dir que havien estat unes declaracions "desafortunades", i que, per descomptat, s'havien tret de context, un formulisme que, per si mateix, ja està descontextualitzat i amortitzat a bastament. I va demanar perdó per si algú s'havia ofès, tot i que la petició va sonar tan sincera com el monarca Joan Carles excusant-se amb els elefants de Botswana.
Les paraules de Munar contrasten amb les d'un altre delinqüent mallorquí, anònim i marginal, que aquesta setmana també ha sortit als diaris. Es tracta d'un individu que va calar foc a una caseta abandonada en un polígon als afores de la ciutat d'Inca, amb la finalitat d'espantar, i tal vegada rostir una mica, els dos okupes que l'habitaven. El personatge en qüestió va entaforar un matalàs d'espuma a l'única porta d'accés a la caseta, hi va pegar foc i, quan va comprovar que matalàs i porta cremaven com una teia, va esperar que els okupes obrissin una finestra per amenaçar-los amb un pal de golf. Esparverats, als okupes no els va quedar altre remei que demanar a través del mòbil la presència de la policia, que habitualment -paradoxes de la vida- defugen amb contumàcia. Al judici, l'incendiari va reconèixer els fets, i va explicar que ho havia fet perquè "ell havia trobat primer" la caseta i que els okupes l'hi havien pispada: i és que dins la marginació també hi ha classes. I va afegir una declaració sensacional: "Preferesc complir dos anys i mig de presó i així no quedar malament amb ningú". L'home pot tenir males puces, però també posseeix un sentit del civisme i de la decència dignes d'encomi.
Una altra cosa són els delinqüents maldestres, com uns altres sobre els quals també informava aquests dies Última Hora . Es tracta de dos subjectes que van entrar a robar en una casa del bonic municipi d'Alaró, amb els rostres coberts per sengles passamuntanyes que només els deixaven la part de la boca i del mentó al descobert. Greu error, perquè l'amo de la casa, veí dels improvisats atracadors, en va reconèixer un gràcies a les dents que li ha donat la mare naturalesa, inusualment grosses: un autèntic joc de pales que va resultar tan inconfusible com delator.
El frustrat lladre de les dentarres, a banda de ser mereixedor d'un paper destacat a la propera seqüela de Dos ximples molt ximples , també ens fa pensar en aquesta mena de pocavergonyes d'alt estànding que roben a la ciutadania a la cara i després volen fer veure que no han estat ells: es diguin Munar, Matas, Camps, Millet, Rato o siguin directius de la CAM. Que entenguin d'una vegada que ara ja hem après a reconèixer-los per les seves dentotes, i que passin alguna temporada entre reixes, per veure de no quedar malament amb ningú.
