Publicitat
Publicitat

Quedar-nos amb el Prat

Un amic del cosí del meu cunyat té un restaurant al Prat de Llobregat. És un restaurant obert des dels anys cinquanta que ha anat servint esmorzars, dinars i sopars als mecànics dels pagesos de la marina, als conductors dels cotxes de línia, i més endavant, als manobres dels barris de la immigració i als operaris de les fàbriques que s'hi van anar instal·lant. Ara fa uns quants anys el van remodelar de dalt a baix, van llogar un cuiner jove i van aconseguir clientela de Barcelona i de tot l'entorn metropolità. El menú era variat i la fama del restaurant va anar creixent de mica en mica fins que es va consolidar com una de les sorpreses de la regió metropolitana, amb expectatives d'anar més enllà. Treballaven molt per aconseguir clients nous, es trencaven el cap amb el menú de la temporada i amb la selecció d'una carta de vins lluïda.

No fa gaires mesos, un turoperador de Madrid s'hi presentà amb una oferta difícil de rebutjar a primer cop d'ull: el turoperador garantia al restaurant l'ocupació del 70% de les taules a un preu no gaire alt per cobert, però suficient per tenir un marge comercial òptim. Havien estat anys de molta feina, sense cap suport, i l'amic del cosí del meu cunyat, un punt cansat, va pensar que el turoperador li podia facilitar la vida. A més, el 30% de taules restant podien seguir donant un marge de benefici significatiu amb la fidelitat de la clientela de sempre.

Les coses van anar d'una manera molt diferent: el turoperador va anat imposant els seus criteris comercials. Començà al cap de molt poques setmanes reclamant una baixada de preus a canvi d'una ocupació del 80% per cent de les taules. Més endavant, demanà un canvi en la decoració del restaurant, per adequar-lo als gustos dels clients, que segons una enquesta, el trobaven poc adequat als seus gustos. De mica en mica l'amic del cosí del meu cunyat veié com els clients de sempre anaven desapareixent, i com es quedava sense els menús a la carta que havien anat completant el marge reduït que deixaven els turistes a preu fet. El cuiner jove i amb idees desaparegué i el xicot es quedà sol amb el restaurant convertit en un local de tercera.

L'altre dia el vam anar a veure. Era l'hora de recollir i vam parlar tranquil·lament sobre com li anaven les coses, mentre vèiem com s'envolaven els avions per damunt dels llums de l'aeroport. L'amic del cosí del meu cunyat sospirà, ens mirà i ens digué: "De què em serveix ser l'amo de dret del restaurant, si, de fet, el turoperador s'ha convertit en l'amo de fet?". La resposta era clara: s'havia de desempallegar del turoperador low cost .

El debat sobre la propietat i la gestió de les infraestructures a Catalunya forma part del debat sobre la necessitat de la independència. Els qui ho saben més bé són els nostres interlocutors espanyols, que per això són tan extraordinàriament contraris a fer el que és de justícia i de sentit comú: tornar-nos els aeroports, els ports, les línies fèrries, les xarxes de telecomunicacions i les infraestructures energètiques. No només no ens ho tornen, sinó que sempre trobaran mil maneres per, abans de donar-nos-ho, vendre-s'ho a qui sigui mentre no exerceixi de català.

Els representants d'Aena, els d'Iberia i els de les seves companyies subsidiàries, tots al servei d'interessos aliens als interessos catalans, no poden consentir que el Prat esdevingui independent. Volen un aeroport de Barcelona que no faci ombra a Madrid. És lògic: s'ho miren des d'allà, vetllen pels interessos nacionals espanyols. Els és fàcil impedir que el Prat sigui independent de dret. Ho fan amb un gran cost polític per a nosaltres: mesos de negociació per a uns guanys ridículs, arguments fal·laços emparats en tota mena de campanyes, anades endavant i endarrere, compensacions amb altres territoris de l'estat, no fos cas. Ja ho coneixem.

Ara, el que no podien imaginar-se és que trobéssim el forat de la gatera, la passera que no tenien identificada: el Prat podria ser nostre de fet. Com? Amb un operador ambiciós i amb voluntat de competir amb el món. Per això projectes intel·ligents com el de Spanair, ben dirigits i liderat per la societat civil catalana, ben emparats per les institucions nacionals catalanes, els superen.

Mentre no tinguem la sobirania que reclamem de dret, hem de ser capaços d'inventar maneres de quedar-nos amb les infraestructures de fet. Mentrestant, serà clau desemmascarar els qui ens volen farcir les infraestructures amb productes low cost , els qui ens condemnen a esdevenir un país subsidiari.

Tants avions vam veure aquella nit l'amic del cosí del meu cunyat, el meu cunyat i jo, que al final vam decidir que havia d'aconseguir la seva Spanair i que ja n'hi havia prou de dependre del turoperador de baix preu. Ens va demanar ajuda. Fa 15 dies que fem trucades i visites, que rebem suports d'antics clients que volen recuperar el restaurant per al Prat, que anem amunt i avall. El cuiner s'està plantejant tornar-hi i, qui sap, segurament d'aquí un temps lluitarem per una estrella Michelin.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT