Enric Masllorens
15/03/2012

Queixes, crítica rigorosa, compromís i futur

3 min
Queixes, crítica rigorosa, compromís i futur

Són diverses les veus que plantegen que ja ha passat el temps de la queixa. Cert, només amb la queixa deleguem les nostres responsabilitats i defugim les obligacions. La crisi en majúscula i la crisi social en particular ja no han de ser els únics protagonistes dels nostres articles, reflexions i comentaris. Però no podem oblidar l'esperit crític.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

No és que no hi hagi motius de queixa -n'hi ha, molts i de tot ordre-. El que passa és que el nostre país no pot aguantar més la queixa gratuïta que defuig la responsabilitat. El simple fet de sostenir i donar a conèixer les coses bones que funcionen pot ser tan important com la innovació i el canvi des de la crítica rigorosa.

Una crítica rigorosa que s'oposa a les idees actuals i als valors que aquestes idees comporten: la no acceptació de jerarquies; l'autoritat refutada; el descrèdit de moltes institucions; la desaprovació del sistema, que el fa estar en rigor mortis ; els pares que no exerceixen; el centralisme sense fre. Aquests valors comporten o expliquen la fi de la confiança, el buit, la queixa, la manca de deures. Sembla que el no saber què fer ens porta a no saber què creure. Gairebé estem obligats a divertir-nos, a gastar el que no tenim, a treballar sense fre, a condemnar-nos a ser necessàriament feliços. Tot esdevé una lluita entre l'inestable i l'estable, el que té un pes i el que no pesa res, la contingència i la substància, l'efímer i el que és durador, el tot s'hi val si ens divertim i el que és ètic, la desesperança i la confiança en un futur millor. Vivim en un cert caos de la desorientació i la resignació. I el que ens cal no és precisament resignar-nos sinó confiar, perquè mai s'ha construït res des de la desconfiança.

L'escrit avança i encara no he parlat de què podem fer. Doncs, d'entrada, els qui tenim la sort de poder treballar hem de fer-ho de valent i amb professionalitat (sona buit i conservador, però és molt important) i tothom ha de reflexionar sobre què ens toca fer. Sí, el que toca fer, perquè com a ciutadans tenim la nostra part de la responsabilitat col·lectiva en la construcció d'una societat millor per a tothom.

Som capaços de construir. Per construir hem de prendre decisions, i això implica fer renúncies. Els qui es creuen positius suposo que prefereixen dir-ne elecció. És el mateix: ja sigui una cosa o l'altra, al capdavall s'ha d'educar i possibilitar.

El que ens farà avançar és assumir compromisos forts, si se'm permet l'expressió, i compartits. A vegades pensem que connexió i compartir és el mateix. De cap manera: internet ens connecta i és des d'on expressem una presència identitària sense presència real ni implicació. Ens sembla que estar connectats és viure, quan el que ens fa viure és el compromís.

Si intentem fer un mapa d'actituds de la gent que ens envolta, en trobem d'entusiastes, de neutrals i d'hostils. Potser és l'hora d'envoltar-nos dels entusiastes realistes que encomanen les seves actituds i compromisos. Segur que ens ajudarà a clarificar les expectatives i a fer de la vida un projecte.

Si mirem amb cura el nostre voltant ens adonarem que tenim de tot. Ens cal posar-hi el cap, les mans i la companyia que comparteixi el nostre anhel. Res no està garantit i, precisament per això, tot es pot assolir. Ja hi haurà temps de queixar-nos, de valorar i de rendir comptes. Al capdavall, el que realment compta és la voluntat, i la podem utilitzar per elevar les nostres circumstàncies, el nostre present, el nostre context social i cultural i, així, per elevar-nos nosaltres mateixos.

Tot això exigeix ciutadans reflexius, creatius, flexibles, dialogants, perseverants, que no s'espantin o s'amaguin davant dels canvis ni de les renúncies, que no es deixin portar per les modes i que ho facin comprenent la marxa del món. Criticant, però sense queixar-se. Demanant i treballant per l'equitat i la justícia, però aprenent a viure amb menys.

Perquè, ¿tenim clar que la renúncia pot ajudar a créixer i tirar endavant el nostre país? O, si ho preferiu, ho podem formular en un to més positiu: ¿tenim clar què hem d'elegir per assolir el millor per a tothom? Hem d'aprendre a viure amb menys.

La nostra feina, per tant, serà la de les nostres accions, la del nostre dia a dia, amb renúncies, sense delegar el que ens pertoca fer. Afirmant-ho a través de la pràctica de les virtuts quotidianes, mantenint la dignitat personal i la dels altres, dient en públic el que mussitem en privat, responent amb convicció a qui demana resposta i implicant-nos en la tasca diària. Construint un futur que encara està per fer, que està per escriure i que esdevindrà com nosaltres vulguem. Altrament, el temps, que dibuixa i construeix el nostre futur, se'ns n'anirà amb una dolcesa imperceptible.

stats