Querella’t, que alguna cosa queda

Ni el 9, ni el nou 9, ni res de nou. Just al contrari: tot vell i mal de coure. L’allau de querelles que han caigut damunt el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau pel procés participatiu del 9-N són la demostració fefaent que vivim en un desgavell político-jurídic que no hi ha per on agafar-lo. De la discrepància ideològica i política se’n fa causa judicial. Anem bé per aquest camí, i els parafeixistes de Manos Limpias tenen el camí obert per foradar el sistema amb el vistiplau del sistema, a base de querelles repartides a tort i a dret. Ara em querello amb aquest, ara em querello amb l’altre. D’aquesta manera, per la via judicial, ocupen un protagonisme dins l’espai polític que no els correspon de cap manera. Però es veu que això no li causa alarma a ningú. És clar que a Dinamarca alguna cosa fa pudor de podrit, però el justicierisme barat no contribueix a aclarir res. Més aviat just al contrari.

Davant dels fets, l’ANC demana una autoinculpació massiva de tots els que varen participar en la diada del nou 9-N. Modestament un servidor, que no hi va participar perquè no podia fer-ho (l’organització era massa bona per intentar fer cap extravagància), ja es va autoinculpar fa uns dies des d’aquesta mateixa columna, i avui torno a fer-ho. Al contrari del que em diuen alguns lectors, no he estat mai proper a Artur Mas, ni l’he votat. Però si processen el president de la Generalitat pel 9-N, em sembla lògic que em processin a mi també per l’aire que respiro. Tots dos, sense tenir res a veure l’un amb l’altre, devem ser culpables d’alguna cosa. D’existir, si més no. De no sentir-nos contents dins Espanya. De no formar part del motlle d’una Espanya que es diu constitucional i que només és autoritària.

L’acceptació de la querella contra Mas, Ortega i Rigau per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya només és un altre episodi del desbaratament entre els poders públics que regeix el sistema espanyol. El més curiós és que és imprevisible cap on poden sortir els trets: un dia li toca rebre a un, un altre dia a l’altre. Però el sobiranisme català té molts de números per ser l’habitual ase dels cops. Artur Mas no ha fet res més (en realitat ha fet menys) que el que va fer Alex Salmond a Escòcia. Allà la proposta sobiranista de l’SNP va ser motiu d’un referèndum amb totes les garanties i tots els ets i uts. Aquí, és motiu d’un gavadal de querelles. Sembla que hi ha una petita diferència, si més no procedimental. L’estat espanyol ha aconseguit una simbiosi perfecta entre la politització de la justícia i la judicialització de la política. No hi ha respecte pel pensament de l’altre: tot s’ha de resoldre a cop de querella, declaració i titular. Si de cas fem una cosa: eliminem tot aquest soroll i que la presidència del govern espanyol la dugui d’ara endavant Manos Limpias. Segur que estarem molt millor i molt més protegits de nosaltres mateixos. I quan algú tingui algun dubte o algun problema, se li posa una querella i tots tan tranquils.