CDC-CUP: qüestió de pell

Passades les eleccions del 27-S vaig tenir l’oportunitat d’anar a fer classes a la UNAM (Mèxic), pensant que quan tornés s’hauria format govern i m’estalviaria tota la polèmica; però, com amb tot el que passa últimament, vaig fer un càlcul erroni. Ja era a Mèxic quan vaig llegir la resolució 1/XI del Parlament de Catalunya de 9 de novembre, amb la qual es donava el tret de sortida al procés de transició cap a la República Catalana. Se’m va fer difícil d’explicar-la en el context en el qual em trobava, entre altres coses perquè ni jo mateixa no l’acabava d’entendre.

Voldria fer un punt i a part, abans de continuar, per dir que la culpa no serveix per a res. Encara que hem crescut en una educació força procliu a provocar aquest sentiment, en general és altament destructiu i no ajuda a resoldre els problemes. Cometre errors és una cosa, però fer èmfasi en les culpes n’és una altra. Per tant, els darrers esdeveniments -la negativa de la CUP a investir Artur Mas com a president i la consegüent convocatòria de noves eleccions- es poden inscriure en la llista d’errors comesos, però no unilateralment. No em puc ni imaginar com es pot dur a terme el compliment de cadascun dels passos del “full de ruta” si ja ens hem encallat en el tret de sortida. Així que tan cert és que hem d’aprendre a pactar i a dialogar com entendre que els pactes s’han de fer sobre la base d’una entesa comuna, d’una manera de veure i compartir les coses. En definitiva, de vegades és una qüestió “de pell”, potser perquè, com deia Paul Valéry, “l’home és molt més complicat que el seu pensament, ja que el més profund que hi ha en ell és la seva pell”. I no crec que m’equivoqui gaire si dic que aquest és el problema que precisament hi ha entre la CUP i Convergència.

Ara bé, les ocasions passen i els trens també. De segur que n’arribaran d’altres, però de moment sembla que les pròximes eleccions ja no seran tan decisives o plebiscitàries, sinó que més aviat les podrem enquadrar en una mena de segona volta en la qual probablement tindrà més pes l’opció esquerra o dreta, o l’aparició d’una nova manera de fer política.

Al meu entendre, el domini de l’esquerra avui a Catalunya és clar: només cal sumar els vots dels partits que la representen per veure que és superior al de dretes i, sens dubte, al d’un centre desaparegut. Aquell 47% d’independentistes, doncs, es pot veure àmpliament superat per la conjunció de les forces d’esquerra, un escenari que em sembla més que probable si aquestes forces són capaces d’unir la defensa del dret a decidir amb la captació del vot dels joves, autèntiques víctimes de la crisi. I, esclar, Convergència ho tindrà difícil si en un espai de temps molt breu no és capaç d’oferir una opció política que atregui moderats-sobiranistes, avui orfes d’aquest espai polític.

Tot aquest garbuix em porta altra vegada a Nadal. Encara que aquests dies acostumen a ser feliços i agradables, i podem gaudir especialment dels infants, en gairebé totes les famílies també solen aflorar alguns conflictes latents, de manera que el que és públic i el que és privat s’acaben barrejant d’una forma especialment intensa. Ara bé, qui a hores d’ara ja ha superat alegrement Nadal, Sant Esteve i Cap d’Any podrà pair alleugerit el dia de Reis.

I és que les noves famílies creades a l’empara de la democràcia, amb transparència i pluralitat, on gairebé tot és possible, també pateixen de vegades problemes “de pell”. Podríem dir que si bé la família clàssica i tradicional s’ha vist superada pels nous models familiars, aparentment més tolerants i plurals, aquests models tampoc no s’escapen de les tensions emocionals que apareixen aquests dies com a periòdica pura i que ni tan sols el pas dels anys no ha pogut eliminar del tot. Si he de ser sincera, de vegades tot això té un punt d’immaduresa i penso que amb molta més raó que en la política hauríem de fer un esforç per evitar-ho, especialment per respecte a les persones grans, que són les que més pateixen quan perceben les tensions familiars.

I passen coses com que de sobte un membre de la família veu com, després de diversos anys compartint taula per Nadal, se sent rebutjat perquè en el transcurs de la vida ha anat prenent camins molt diferents. O quan de vegades uns nens tenen més la impressió de viure una cursa nadalenca en comptes d’unes festes, perquè han de compartir-les amb quatre pares i vuit avis, per no parlar de certes solituds que en aquests dies no coneixen ni límits ni fronteres.

Coses, totes elles, segurament petites. Potser només és una qüestió de pell, però potser ho és de generositat.