17/09/2011

Qüestió de sort

2 min

Fa uns dies un colom se'm va cagar al damunt. Estava dinant amb uns amics en una terrassa la mar de bonica i de sobte, pof!, la cagarada a l'espatlla! La cambrera del restaurant, que ho va veure tot, se'm va apropar ràpidament amb una mena de drap per eixugar-me els excrements de l'ocell en qüestió. Mentre ho feia em va voler animar recordant-me que això (ser el blanc d'una probabilitat tan petita com que les caques d'un ocell caiguin a la teva espatlla quan tenen la immensitat del món per fer-ho) era senyal de bona sort. Jo me la vaig mirar, vaig somriure i vaig fer esforços per justificar la seva bona intenció mentre em fregava enèrgicament la taca perquè desaparegués. Quan ho vaig mig aconseguir, vaig pensar que aquelles paraules, no sé com, havien calmat la meva ràbia, la meva angúnia i la meva sensació de ridícul. Si he de ser sincera he d'admetre que les paraules d'aquella cambrera em van fer sentir una mica afortunada perquè, segons com es mirés, l'exclusivitat de ser el blanc de la defecació només l'havia tingut jo, en aquell indret de món.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Setmanes més tard, mentre sortia d'un cafè vaig sentir com una altra cagarada d'ocell em lliscava pel costat. En aquesta ocasió l'excrement no em va tocar, però el xof! contra el terra va ser tan proper que en aquell moment hauria jurat que anava empastifada. Per un instant vaig pensar que aquest cop la sort m'havia esquivat, el fat no havia estat generós amb mi i que segur que hi havia més gent necessitada de sort, però jo en podia ben bé ser una justa mereixedora. Però aleshores, mentre m'allunyava de la tifa, em vaig adonar que el que realment m'havia esquivat no era ni la sort ni el destí ni la fortuna, sinó una altra caca d'ocell que m'hauria fotut el dia enlaire.

stats