'Questo paese di merda'
Aquestes paraules del títol són les que va utilitzar Silvio Berlusconi per esbravar-se, en una conversa telefònica que va mantenir el 13 de juliol amb un tal Walter Lavitola, i que ara s'ha fet pública perquè va ser gravada i s'ha utilitzat com a prova en una investigació judicial que intenta aclarir si el primer ministre italià ha estat objecte d'extorsions. El paese di merda , segons Berlusconi, no és altre que Itàlia, d'on diu que pensa marxar d'aquí pocs mesos perquè li produeix nàusees. Les suposades extorsions que patiria l'anomenat Cavaliere (n'hi ha que prefereixen dir-ne il Caimano ) serien conseqüència de la seva coneguda afició per freqüentar la companyia de putanne diverses, preferentment menors d'edat, i per fer-la portar per amunt i per avall en tots els mitjans de transport disponibles, inclosos els avions oficials si convenia.
L'eructe de Berlusconi contra el país que malauradament governa de fa massa temps no mereix que se li dediqui ni la tinta necessària per imprimir-lo (si de cas, podem recordar la dita popular que afirma que només parla de merda qui en va ple), però resulta força representatiu del menyspreu que els governants de mala casta acostumen a professar als pobles que tenen la dissort (o la miopia, en el cas d'aquells que els voten) de patir-los. Berlusconi és un dels personatges més grotescos de la política europea (tal vegada Aznar podria competir al seu nivell, però no gaires més) i un motiu de vergonya col·lectiva per a molts italians, ja siguin de dretes o d'esquerres. I tanmateix, segur que parla amb tota sinceritat quan diu que Itàlia, país que ell ha parasitat tant com li ha estat possible, li fa venir basques i li sembla un munt de matèria fecal. Quan vénen mal dades, com li vénen ara a Berlusconi, és molt propi dels canalles culpar la resta del món dels problemes que ells mateixos s'han creat a base de satisfer els seus impulsos criminals.
Salvant les distàncies, és la mateixa actitud que manté Gaddafi quan envia Líbia al martiri mentre la seva família fuig cames ajudeu-me cap a Algèria (i ell fa tot el que pot per seguir-los). Era també la de Hitler, quan en els seus últims dies desitjava que Alemanya se n'anés a l'infern per no haver guanyat la guerra que ell mateix havia provocat (i obviant l'evidència que, a l'infern, Alemanya ja hi havia caigut per culpa dels seus deliris). O la de Teodoro Obiang, que maleeix obertament els ciutadans de Guinea Equatorial que gosen fer-li oposició, després de més de trenta anys d'espoliar-los de mala manera. Podem formular, doncs, una norma general segons la qual els mandataris més indesitjables sempre demostren, tard o d'hora, un menyspreu radical i profund envers els països que depreden. Ara: tornant a Berlusconi, vius amb aquesta amenaça seva d'abandonar Itàlia en breu. Vist com van les coses per aquí, i coneixent la tirada que tenen les mosques cap a la cosa excrementícia, ves que encara no vingui a provar fortuna entre nosaltres.
